Messi s'ha fet mal. Un altre cop el maleït adductor de la cuixa dreta. I una altra vegada ombres al Camp Nou. La influència del 10 sobre l'equip –o més ben dit, sobre el club– condiciona extraordinàriament l'estat d'ànim del culer provocant fins i tot la incertesa en el més sagrat i en el que millor funciona: el primer equip. L'argentí és un dels millors jugadors –potser el millor, oi?– de la història i com a tal es fa fàcil d'explicar que la seva absència faci tremolar la moral barcelonista. També en aquest Barça, tot i que Luis Enrique hagi presentat aquest planter de futbolistes com el millor que ha tingut mai o que el president, Josep Maria Bartomeu, i el vicepresident esportiu, Jordi Mestre, hagin arribat a situar l'actual grup com un dels més destacats de la història de l'entitat.

Així que, tres setmanes sense Messi. Sporting, Borussia Moenchengladbach i Celta, sense el crac dels cracs. Però no oblidem que n'hi ha d'altres i que en el passat més proper ja han hagut de donar la cara per una lesió del seu referent. Neymar, per exemple. L'any passat, va estar esplèndid quan Messi va faltar. Temps de crisi, temps d'oportunitats per a líders amagats i suplents amb fam; temps per servir-se del manual i perquè l'entrenador radicalitzi posicionaments. És el moment de fer valer més que mai l'autèntic cervell del Barcelona, el mètode, aquest extraordinari patrimoni que permet salvar situacions de risc i allunyar-se d'exhibicions com la del Real Madrid de dimecres contra el Vila-real, amb pluja de pilotes penjades a l'àrea com a única alternativa a la defensa castellonenca. I 17 córners! A Víctor Ruiz i Musacchio encara avui els fa mal el cap de tantes vegades que el van fer servir per refusar les mil centrades!

Que no hi sigui Messi no és bo –que torni a quedar ben clar–, però l'equip no té excusa per no resoldre aquests tres partits. O els que calguin. Què més voldrien aquests tres equips que disposar dels suplents blaugrana! I, a més, futbolísticament parlant, la por que produeix en els rivals l'argentí fa endarrerir línies fins a l'eliminació total dels espais, amb defenses de cinc –més quatre migcampistes–, o amb plantejaments com el de l'Atlético de Simeone. Sense Messi, tothom és més valent. L'any passat el Barcelona va fer 84 gols en atac estàtic i 40 al contraatac. Curiosament, o no, sense Messi, l'equip de Luis Enrique pot córrer el doble del que ho fa amb l'argentí al camp. Els rivals s'atreveixen més, s'obren buscant l'opció d'aprofitar que el Barça no té la seva principal estrella. I ho acostumen a pagar.

Així que, permeteu-me, només faltaria. Només faltaria que la lesió de Messi –per més que la vida, amb ell, sigui més fàcil– espantés el vestidor. Només faltaria que amb la inversió realitzada, el fons d'armari, ara, no servís per a res. Només faltaria que el canvi de filosofia de club, fitxant i fitxant d'esquena al planter de la casa, aturés en aquest moment la progressió de l'equip. Només faltaria que amb tres setmanes sense el 10, el Barça equivoqués la marxa. Només faltaria.