Draper venia del Cedevita. Anotava una dotzena ben bona de punts per partit i va acabar sent l'especialista. El tercer base, l'home dels tercers quarts del Madrid. Una cosa així com ara l'erudit proletari, amb un ego manifestament controlat, prou vetllat per deixar-lo a casa quan anava a treballar i acceptar que aquell era el seu rol (i continuar caminant amb l'esquena ben dreta). Draper, el tercer home. Un respecte.

Un respecte piramidal perquè amb ell duent a terme aquell desagraït propòsit de manera exemplar es va modelar el que va ser conegut com el Madrid dels tres bases. El Madrid de Llull, el Madrid de Sergio i el Madrid de Draper. Tres equips dins d'un mateix partit amb la feinada de por que això representava per als rivals. Un equip amb una aparença i una expressió tremendes i al qual entre la seva proposta i el títol d'Eurolliga només hi van interferir Spanoulis a Londres i Rice a Milà. Un clímax sostingut mancat de zenit.

I Draper va marxar. Primer a Istanbul i després a Krasnodar, i va complir sempre amb la seva part del tracte. I dos anys després, ha tornat. Un home de maneres tolerables, d'aquells que no pots obviar si un cop has dibuixat una formosa i dotada plantilla vols fer un equip. “Draper ha tornat perquè mai va marxar”, diu Pablo Laso. Ara que en el bàsquet europeu un no sap cap a quin cantó tombar si es tracta de trobar un bon base, el Madrid rellegeix el passat per anar endavant. Vol un nou Madrid de tres bases, ara amb Llull, Doncic i Draper.

Draper, el tercer home que ha tornat per alliçonar el jove i ajudar-lo en la seva consolidació com a jugador professional. Que potser començarà la temporada sortint abans del tercer quart, però que si Doncic fa el que se suposa que ha de fer li donarà la rotació i es rehabilitarà com a tercer base. De bon grat. I no dirà res perquè sap quin és el seu paper en aquest món, perquè comprèn que a la vida hi ha d'haver grisos que evitin el desguitarrament de blancs i negres. Per això els seus companys el tenen en tan alta estima, perquè no és que li importi un o una dotzena de raves anotar poc o gens: és que li és absolutament igual tirar una vegada a cistella amb el camarada del costat tirant-ne quinze si amb això l'equip gira rodó.

Un respecte per ell, un respecte per Laso i un respecte pel Madrid en el cada dia més intricat enigma dels bases. Fitxen Draper i l'estatus de Llull no només no es qüestiona, sinó que augmenta la seva condició d'inqüestionable. I fitxen Draper no ja per no tallar la progressió de Doncic, sinó per potenciar-la, encara que això signifiqui accelerar el vol del fenomen eslovè cap a l'NBA i gaudir-lo a molt estirar dues temporades. I el fitxen bo i sabent que potser amb Llull, Doncic i ell no n'hi hagi prou per assaltar l'Eurolliga.

El món viu encallat entre quatre converses al bar de dalt, tres fotos d'Instagram i cinc o sis piulades de més enllà. Però un cop acaba l'estiu és hora de tornar a les nostres ovelles. I de l'acció que avui comença, una de les nostres serà seguir la pista a aquest nou Madrid dels tres bases i veure si acaba sent també una nova versió del tres Madrids dins del mateix partit.