Diuen que la història és cíclica i es repeteix. L'any 2011, Roma ja va renunciar a la carrera per ser seu dels Jocs Olímpics del 2020 quan el cap del govern de l'època, Mario Monti, va dir que el país no s'ho podia permetre en plena crisi fiscal. Aquesta setmana, la primera alcaldessa de la història de la capital italiana, Virginia Raggi, també ha decidit fer marxa enrere en la cursa per als Jocs del 2024. La renúncia no és oficial, perquè el comitè olímpic italià es planteja seguir endavant amb la seva candidatura, però sense el suport de la ciutat organitzadora, les possibilitats queden sota mínims. “No als Jocs de formigó. No a les catedrals al desert.” És una part de l'argumentari de Raggi, membre del Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo. Raggi defensa que no es pot hipotecar el futur d'una ciutat que té un deute de 13.000 milions d'euros i que encara esta pagant els crèdits dels Jocs del 1960. El president del CONI, Giovanni Malago, creu que és una “oportunitat única perduda” i contraataca defensant un projecte amb un pressupost ajustat que aniria a càrrec de l'Estat, els patrocinadors i el comitè olímpic, sense cap cost per als contribuents romans. La imminent retirada de Roma deixa només tres ciutats en el camí un any abans que es triï la seu dels Jocs del 2020: París, Los Angeles i Budapest. El COI continua tenint un problema amb un esdeveniment esportivament aclaparador, però d'un gegantisme difícilment assumible. La corrupció dels alts càrrecs de l'administració, la crisi de la classe mitjana (aclaparada per les pressions fiscals) i un greu descens demogràfic. Podrien ser alguns dels símptomes de la crisi dels últims anys al sud d'Europa i de la mateixa Roma. Són, però, tres dels principals símptomes que van portar a la caiguda de l'Imperi Romà a final del segle IV. I d'això en fa ja gairebé 1.500 anys. La caiguda de Roma de la carrera olímpica torna a posar sobre la taula el debat del model.