En la gènesi del projecte cruyffià a can Barça, la marxa de Robert Fernández havia de ser un problema, igual que la del seu substitut, Luis Milla. La Masia, però, va acabar sent la solució: Pep Guardiola.

Quan va marxar l'actual tècnic del City, va aparèixer Xavi Hernández. La Masia sempre s'ha prestat al rescat del primer equip. Ara per ara, ningú no és imprescindible. Va marxar Ronaldinho i la Masia va subministrar la joia més gran que mai s'ha creat: Lionel Messi.

El buit que deixa un jugador que ha rendit a un nivell elevat sempre produeix neguit i por per si el seu adéu comporta una davallada important. Malgrat que la Masia no va rescatar la porteria quan la va deixar buida Víctor Valdés, en un adéu que es va viure d'una manera tràgica, la bona actuació de la secretaria tècnica va propiciar la millor contractació d'una parella de porters que han protegit la meta blaugrana com mai no s'ha vist en la història.

El buit de l'estiu el va provocar l'adéu de Dani Alves, potser el millor lateral dret que mai ha tingut el Barça, i no perquè fos un gran defensa, que no ho era, sinó pel terme mitjà que generava el seu futbol. En aquest cas, un altre cop la Masia s'ha prestat a socórrer la posició buida, en la figura de Sergi Roberto.

Al jugador català se li ha de reconèixer la valentia de jugar-se la seva carrera a una carta, optant per quedar-se a l'entitat veient la possibilitat de continuar en l'ostracisme més fosc, que és el que va experimentar en els primers anys al primer equip. No oblidem que Sergi Roberto va ser un habitual de les no-convocatòries i dels seients de la banqueta.

Sergi Roberto, per sobre de tot, és un migcampista que res té a veure amb un defensa, i encara menys amb un lateral. La formació d'aquests dos tipus de jugadors són completament diferents. La mentalitat d'un migcampista implica assumir el pes de posar-se l'equip a les espatlles i marcar la música que els seus companys han d'interpretar en un partit. Hi ha una responsabilitat que mai un lateral haurà d'assumir.

La reubicació de Sergi Roberto com a lateral és clarament un pas enrere en la seva carrera futbolística. No hi ha cap mena de dubte. Ell ha nascut per ser migcampista, no lateral. A la banda, per moltes centrades que faci, el seu talent està sent desaprofitat.

Malgrat això, la gent està contenta amb la seva aportació i adaptació, i ho hem de celebrar, perquè diu molt de la seva actitud envers un problema, com era el seu ostracisme, i envers l'opció que tenia de deixar el Barça.

L'èxit de Sergi Roberto s'ha forjat gràcies al seu tarannà, i potser també perquè no haurà de patir gaire amb un extrem que li compliqui la vida, perquè han desaparegut de les alineacions dels rivals del Barça. Malgrat tot, amb l'escenari que s'ha trobat, ha engrandit el seu perfil i ha fet oblidar el seu predecessor.

El triomf momentani de Sergi Roberto segueix sent el de la Masia, el d'un culer que sap que no tornarà a tenir cap altra oportunitat com aquesta i que aquí, amb la possible excepció de Messi, no hi ha ningú imprescindible. L'adéu d'un jugador essencial genera sempre una oportunitat perquè aparegui un Sergi Roberto i l'aprofiti.