Els canvis d'estacions em comporten una lleugera inestabilitat anímica, i per combatre-ho, engoleixo xocolata estovada al microones, malmeto cançons de cantautors sobrevalorats i repasso les gestes del Barça que vertebren l'imaginari de la meva infància. Així doncs, obrint una tauleta Lindt, aparco les primeres pluges de setembre per reconstruir el delit d'aquell 8 de gener del 1994, el capvespre en què Bruins Slot es va desinhibir mostrant una mà oberta i un somrís de pirata.

Poso el play, el partit avança i cauen els gols, la cua de vaca, la falta de Koeman, el tercer de Romário i, de cop, quan em deixo endur per un goig desaforat que aniquila l'enyor tardorenc, m'estavello amb una acció agitadora, infame, indigna d'un esportista: Michael Laudrup assisteix el brasiler perquè marqui a porteria buida, i sense cap necessitat de provocar un engany, gira el cap en direcció a la graderia deixant assegut Buyo per a deliri del Camp Nou. Molt mal fet, Michael. L'aficionat no es gasta el sou per veure't a tu, Romário, Ronaldo (el bo), Rivaldo, Ronaldinho, Messi o Neymar, preferim els assedegats de sang que bavegen davant turmells o confonen virilitat amb violència suburbial, els que com Amorebieta s'equivoquen a l'hora d'escollir quina pastilla s'han de prendre per apaivagar la ira continguda. Saps què, Michael? He aturat el partit perquè m'enerva veure la massa aplaudint-te per un gest de sibaritisme que Neymar és capaç de repetir cada diumenge, perquè ell, com feies tu quan jugaves, ens ajuda a explicar als nostres fills que per ser el millor no has de pataquejar el rival, sinó que has de cuidar la pilota com si fos una nina de porcellana. D'aquesta meravella, els mutilats en diuen provocació, però no oblidis que són els mateixos coixos mentals que on hi hagi la Itàlia de Cannavaro guanyant un mundial, no els posis el Brasil de Pelé, l'Holanda de Cruyff, l'Hongria del 54 o el teu dream team. Tu ets com ells, Michael? No em contestis, ja ho dic jo: Neymar segur que no, i el meu amic Manel, tampoc.