L'únic camí per créixer
on no estigui tot tancat d'entrada
Ha arrencat la Lliga Femenina de bàsquet sense que la federació espanyola que l'organitza hagi estat capaç de traduir la històrica plata olímpica de Rio de Janeiro en un acord televisiu ja no que aporti molts diners als clubs, sinó que estableixi una certa regularitat de difusió que faci rendible la inversió dels patrocinadors. La fidelitat televisiva és una demanda del bàsquet femení des d'abans de la collita de medalles de la selecció estatal des del canvi de segle, i ho continuarà sent per més que alguns donessin per fet que Rio seria per al bàsquet femení el que Los Ángeles 84 va ser per al masculí. Aquell tòpic que diu que un èxit de selecció genera un boom va ser en part cert mentre hi havia espai per ocupar, però paradoxalment l'augment d'oferta televisiva ha comportat la tirania d'uns pocs esports que ho copen tot. Digui futbol i bàsquet masculins, motor, tennis, una mica d'handbol i futbol sala, les grans voltes ciclistes i les grans cites d'atletisme i natació, i feina tindrà a trobar algú veient res més, amb la relativa i voluntariosa excepció a casa nostra de l'hoquei sobre patins. Espanya, país cansat i encantat de conèixer-se, on l'aire fresc fa més mandra que gràcia, ha tancat la porta a moltes coses, per exemple a un marc mediaticoesportiu més plural i adaptable com es dóna en altres països.
Passat l'oasi olímpic, adormir-se un dia més amb el Mallorca-Oviedo forma part del costumisme social, mentre que educar l'hàbit de posar-se davant un Salamanca-Girona de bàsquet femení seria contracultural, i no és per cultura, sinó per nacionalisme que Espanya vol l'esport. D'aquella mentalitat també irreformable, aquesta realitat en què els èxits esportius són impossibles d'explotar. L'únic camí que queda als que anhelen veure créixer un esport és ressituar-lo en un nou país on no estigui tot tancat d'entrada i es guardin pàgines en blanc per escriure. L'èxit no està garantit, però el fracàs a l'altra banda és de sobres conegut.