Digueu-me romàntic, però hi havia una època en què els no entesos en bàsquet com un servidor érem capaços de recitar de memòria cinc jugadors de les principals plantilles dels equips de bàsquet de l'Estat. Cada equip només podia tenir dos estrangers i noms com Norris, Pinone, Corny Thompson, Winslow, Arlauckas i Lavodrama s'acabaven identificant com un més de la casa perquè eren de llarg recorregut. A banda, Villacampa, Epi, Sibilio, Maragall, Biriukov, Corbalán o Jofresa eren l'exemple i el mirall dels més joves, els referents propers. Els temps canvien, i les normes, i també la desafecció cap a una lliga ACB de bàsquet que avui aixeca el teló d'una nova campanya. La temporada 2012/13, un 40,6% dels jugadors de la lliga eren espanyols. Un any més tard, el 43%, abans de començar la caiguda en picat: 39% el curs 2014/15, 38,4% el 2015/16 i un 32% en l'actual, la xifra més baixa dels últims anys. Nacionalitzacions exprés, els anomenats cupos (comunitaris o assimilats formats entre els 14 i 20 anys en qualsevol equip amb un mínim de tres temporades) han fet que cada cop sigui més difícil la presència de jugadors del planter. La Penya és l'únic equip que té més jugadors de l'Estat espanyol que estrangers. El Fuenlabrada té una plantilla amb deu nacionalitats diferents. El Baskonia té dotze jugadors, cap nascut en territori espanyol. El reguitzell de jugadors de fora és abundós i difícilment identificable. Cada cop costa més arribar al gran públic i el producte lliga ACB acaba perdent interès. La nostàlgia per aquell temps amb Petrovic, Sabonis, Magee, Russell, Middleton. El de De la Cruz, Romay, Martín, Trumbo. Un temps en què érem capaços de recitar de memòria jugadors. Ara, els més joves, també tenen memòria. Però els noms són de l'NBA. I mentrestant la lliga domèstica té menys atenció. Del públic, dels mitjans (per primer cop serà tota en tancat i de pagament), de la publicitat. Avui comença una nova lliga ACB de bàsquet.