És el perill de dirigir un equip gran i de jugar en un conjunt que competeix més que es prepara. És la realitat del Barça, de Luis Enrique i, és clar, dels futbolistes. Partit en dissabte o diumenge i entre setmana. Ara la lliga i la Champions i d'aquí a quatre dies, també la copa. Sessions de recuperació i descans, que són tan importants com la feina al camp Tito Vilanova de la ciutat esportiva Joan Gamper. Tothom ho té assumit, així que la preparació acompanya el calendari.

El cos tècnic treballa el físic dels futbolistes i confia en les grans qualitats tècniques de tots. En aquest període, tots els entrenadors han aportat matisos en funció de la seva mirada i, evidentment, dels jugadors de qui han pogut disposar. Luis Enrique té Messi, Neymar i Suárez i, probablement, fer-los funcionar junts ha estat la seva aportació més gran. Sense dubte, un èxit. Per a ell, per als futbolistes i per al club. Ell, i tots els altres, han disposat d'una base tàctica molt consolidada amb una idea que ja fa 28 anys que perdura i que ha convertit el Barça en el referent mundial del sector. Una bona part dels futbolistes pensen, es mouen i juguen sota el mateix concepte futbolístic, la qual cosa facilita la feina de l'entrenador per trobar l'ordre de l'equip.

Però, i si deixem el 4-3-3 i volem jugar amb un 4-4-2 amb el mig camp amb rombe? I si, de cop, posem un mitja punta i dos davanters centre tancats? I si eliminem les referències habituals de les bandes? Doncs perfecte, però el sentit comú diu que qualsevol canvi cal treballar-lo. Quan? El sentit comú diu que en els entrenaments. Però no hem quedat que no en tenim? Doncs això. La posada en escena del Barça contra el Borussia de Mönchengladbach en el partit de la Champions va ser improvisada, i tot i que la capacitat dels futbolistes és extraordinària, no és suficient per capgirar, de cop, totes les dinàmiques i aconseguir els millors resultats. La grandesa del Barça ha estat cuidar aquest meravellós patrimoni que té, aquesta metodologia que cap xeic ni cap milionari pot comprar ni amb tots els diners del món.

Així que provar està bé, canviar neteja i evolucionar millora, però abans de fer-ho cal pensar-s'ho bé, treballar-ho molt i, finalment, executar-ho com cal. La imatge del Barça no va ser bona. Alba, Mascherano, Sergio, Iniesta, Rakitic, Neymar, Suárez, desconeguts. I per Alcácer, un drama. En 53 minuts, va tocar vuit vegades la pilota!, i mai va poder combinar amb Suárez. Ni amb Neymar. Ni amb Iniesta. Per a ell, serà un partit difícil d'oblidar.

Em perdonareu, però ja coneixeu les meves vergonyes. I com ja anem tenint una edat i hem vist els èxits i els fracassos del Barça i, sobretot, hem analitzat els perquès, el meu seny –que potser està espatllat– em porta a creure més que mai que el bon camí es troba radicalitzant els principis (i evolucionant-los) al primer equip i, sobretot, al futbol de base. Els altres camins ja ens els sabem, ja els hem viscut. Cal recordar els resultats? Fem un cop d'ull a la història? No, oi?