Resulta que Leo Messi ja no dóna el gol fet a Luis Suárez. I que els equips alemanys ja no vénen a jugar al Camp Nou acompanyats d'un bon grapat d'aficionats. A la graderia, per cert, dur-hi els néts ja no serà la gran il·lusió d'un aficionat veterà. Les lligues que fan una aturada pel fred ja no hibernaran com els óssos. I a Cristiano Ronaldo se li ha acabat allò de dir: “Sóc l'amo.” En canvi, sí que podrem continuar defensant que els esports són la nostra gran passió, encara que hi hagi algunes competicions que ens facin venir son. I també podrem continuar enfurismant-nos quan el Madrid guanyi punts pels pèls. Si cal, després que obviïn alguna mà a la seva àrea, com va passar a Cornellà-el Prat.

Són els efectes de la ratificació, per part del ple de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, de la nova gramàtica i ortografia de la llengua catalana. La seva idea, segons volen fer entendre, és adequar les normes a l'evolució de la llengua. Però l'anunci dijous de la decisió, en un segon pla d'entrada perquè coincidia amb la qüestió de confiança al Parlament i el vodevil al PSOE, va començar a aixecar recels i crítiques l'endemà. Lògiques i justificades. I que no s'aturin. Farem bé de reclamar tots plegats que s'ho rumiïn bé. No és un detall menor, com validar un nou mot. Quin mal fan els accents diacrítics? No estem empobrint la llengua? Que podem recórrer al context per captar el contingut de la paraula és evident, però no veig la necessitat de prescindir d'uns elements que, permetin-me l'exageració, teníem com un patrimoni propi. Què passa? Que ens hem d'anar adaptant al llenguatge que veiem als missatges dels mòbils? Quin mal.

No sé si és més greu perdre tants accents diacrítics de cop, com proposa l'IEC, o que se'n mantinguin catorze (dels 150). Els catorze privilegiats. Encara sort, per agafar-nos-ho bé i en clau esportiva, que el deu no és Déu. I que respecten la mà de Déu. O potser acabarà sent la ma de Deu? Ja no sé què seria pitjor.