El Borus­sia Park no va ser Dis­ney­land, pre­ci­sa­ment, per al fibrós Barça de Luis Enri­que, que, a falta de Messi i fidel a la seva vocació de dina­mi­ta­dor de les ali­ne­a­ci­ons que aven­tu­ren els dia­ris –quina mania amb la premsa, aquest home–, va fer jugar junts Suárez i Alcácer. Luis Enri­que va sor­tir amb una pare­lla de nous, i va sor­tir creu. Alcácer, bus­cant encara la manera de superar l'angoixa de ser el quart dels tres genets de l'apo­ca­lipsi i encai­xat en un sis­tema expe­ri­men­tal, va tocar set pilo­tes, set, la pri­mera, pas­sat el quart d'hora de par­tit. I és clar, va tor­nar la can­ta­re­lla, la mateixa de quan fa tres set­ma­nes, amb una defensa de tres i doble pivot, l'equip va parar boig fins que Messi va noque­jar el Leganés amb uns esbu­fecs. La can­ta­re­lla del ja hi som amb els expe­ri­ments.

I no, ni va sor­tir bé aquell expe­ri­ment –de fet, tot i la miti­fi­cació retros­pec­tiva, diria que els tres defen­ses mai no han aca­bat de sor­tir bé més enllà de ser recurs pun­tual, també amb Cruyff– ni el dels dos pun­tes de dime­cres. I sí, el de l'Alavés, al Camp Nou, va ser un del parell de par­tits que cada any el Barça perd com a con­seqüència del malentès recur­rent. El de con­fon­dre ús amb abús del que aquesta tem­po­rada és moda ano­me­nar fons d'armari. Quin perill, els expe­ri­ments, clama el culer poruc que tots els culers por­tem a dins.

Però convé no dei­xar-se arros­se­gar per les veue­tes que sen­tim dins del cap, no fos cas que aca­bem com Nor­man Bates o cai­guem en una altra con­fusió i comen­cem a vin­di­car la neces­si­tat de no tocar res perquè, si fun­ci­ona, millor no tocar-ho, que en el fut­bol, ter­ri­tori amb regles pròpies i pecu­liaríssi­mes, si el que fun­ci­ona no ho toques, no triga a gri­par-se. Cada cop que un sent dins seu, o fora, pro­vi­nent de la seva pròpia boca, allò del “ja hi som amb els expe­ri­ments”, hau­ria d'acti­var els anti­cos­sos que pro­por­ci­ona la memòria i recor­dar les cruyf­fa­des i les guar­di­o­la­des que ens han por­tat fins aquí. Des de la invenció del 4 que l'holandès es va treure de la màniga per fer immor­tal el de Sant­pe­dor fins a la invenció del fals 9 que Pep es va empes­car per a la pri­mera de les recon­ver­si­ons de Messi, fut­bo­lista etern per la mateixa via que el doc­tor Who, rein­ven­tar-se cada dues o tres tem­po­ra­des. I cada cop, gràcies a un nou expe­ri­ment. El fut­bol –la vida!– és expe­ri­men­tar, i si el Barça ha subli­mat el joc ha estat a còpia d'assu­mir que el camp és un tub d'assaig. Poden al·legar que Luis Enri­que no és Cruyff ni Guar­di­ola, ni els seus expe­ri­ments són com els d'aquells, i repli­caré que encara, que no és Cruyff ni Guar­di­ola encara. I que, tot i que l'edul­co­rant que sem­pre impregna els records ho difi­culta, cal recor­dar de tant en tant també les pro­ves falli­des dels vells mes­tres, de Kor­ne­iev a Ibra. I que, home, tant amb la defensa de tres com amb els dos nous es va fallar amb victòria. I, sobre­tot, que pen­sin en l'últim expe­ri­ment reei­xit de Lucho. Sí, mirin, tor­nin a mirar Sergi Roberto i després en par­lem, de si val la pena això d'expe­ri­men­tar.