Les comparacions són odioses, no hi posarem cap però. Tot i així, millor aprendre en carn aliena i aplicar solucions pròpies quan es presenti la situació. Parlem del futur de Messi i el present de Cristiano Ronaldo, ja que els altaveus madridistes s'entesten a equiparar-los tot i que resulti pura utopia. Són només dèries de la propaganda interessada, obsessionada a negar el pa i la sal a tot aquell que faci olor de blaugrana durant aquesta llarga fase d'hegemonia. En tot cas, ja que el portuguès només és més gran que el geni en nombre d'aniversaris viscuts, apliquem les ensenyances d'un refrany castellà, aquell de les barbes tallades del veí i el consell de remullar les pròpies en projecció. És ja obvi que el Madrid té mala peça al teler amb CR7. I no ho observem des de l'oportunisme puntual, provocat per una recuperació física que encara arrossega i el fa rendir lluny del que és habitual. Allà han saltat les alarmes, i no per denunciar el seu proverbial egoisme, ni la manca de solidaritat envers a uns companys que sempre ha reduït a comparsa de servidors. Hi ha veus autoritzades de l'entorn blanc que ja el consideren una bomba de rellotgeria amb el compte enrere iniciat; mentre que d'altres, amb també opinions argumentades, apel·len a l'error d'estratègia comès en no haver-lo posat en el mercat de traspassos quan el seu valor era astronòmic. Ara se l'hauran de menjar. Comencen a albirar el declivi esportiu d'un excel·lent futbolista reduït avui a la condició de gran rematador i els entren calfreds d'imaginar-ho. Com es pot gestionar la davallada de la biga mestra del seu poder? Els líders, prou ho sabem, acostumen a creure's el melic de l'univers, anteposen el seu interès al bé col·lectiu, per molt que tot plegat ho gestioni un suposat ésser superior. El protagonista d'aquest cas, de propina, és un narcís de manual.

Entre les maldats que els corrents d'opinió centrals i centralistes han vomitat històricament contra el Barça, ha calat aquella mena de fals axioma consistent en què les figures sempre surten fatal del club català, enmig de daltabaixos i terratrèmols emocionals. La hipòtesi no s'aguanta dempeus, però tant se val, que els mites acostumen a ser més macos i fàcils de difondre que la realitat empírica. En canvi, a la casa blanca, el pànic arrossegat a presentar la seva història tal com és d'acord amb als fets viscuts els deu impedir el record d'un precedent similar a l'actual. Alfredo Di Stéfano va acabar fatal amb Santiago Bernabéu, i aquesta sembla una repetició de la jugada mig segle després. És ben difícil acomodar aquell que ho ha estat tot quan ja no ho és. I, en lloc de riure del previsible espectacle que es pot armar amb Cristiano Ronaldo al Real Madrid, millor faríem d'anar pensant quin camí agafem quan Messi comenci a declinar i com es gestionarà l'últim tram del geni per evitar, precisament, un daltabaix d'èpiques proporcions.

L'avantatge rau en el DNI de cada cas. Leo és a llarg termini i Cristiano, a mitjà, quan certifiqui que ja no és l'Atles redemptor que carrega la causa blanca sobre les espatlles. Florentino es deixarà unes quantes capes de pell en aquest afer. Des d'aquí, no semblaria gaire intel·ligent riure's de la desgràcia aliena. Més valdria preparar com es plantejarà l'adéu de Messi quan toqui. I, si pot ser, d'acord i en harmonia amb el mateix interessat. Cosa que no passarà al Madrid amb CR7.