Moment de reflexió

La der­rota del Barça a Vigo (4-3) en l'últim par­tit de lliga per­met evi­den­ciar que l'equip està lluny de la seva millor versió: en aquest inici de cam­pi­o­nat, el Barça ha des­ple­gat un joc inter­mi­tent, ha tin­gut enso­pe­ga­des dures, com la de l'Alavés al Camp Nou, i va caure humi­liat durant els pri­mers 30 minuts a Balaídos. Aquesta atu­rada a causa dels par­tits de selec­ci­ons sem­bla un moment prou oportú per qüesti­o­nar-nos el camí que ha aga­fat l'equip.

Pri­mer. El fut­bol, com a dis­ci­plina espor­tiva que és, és un feno­men molt depe­nent de l'atzar. Fins i tot, n'hi podríem dir con­jun­tu­ral, per molt que avui els entre­na­dors l'enfo­quin amb cien­ti­fi­ci­tat. Per tant, mal­grat que pocs dies abans del par­tit a Vigo hi havia dia­ris afins que tre­ien recep­tes màgiques made in Lucho style, és total­ment impos­si­ble saber si real­ment són infal·libles. Fer­ran Sori­ano, vol­gu­da­ment, va publi­car un lli­bre que es deia La pilota no entra per atzar, però el cert és que en la bona feina tècnica i tàctica hi ha un com­po­nent emo­ci­o­nal i psi­cològic que és incon­tro­la­ble. Per tant, menys recep­ta­ris i més consciència que el fut­bol es juga par­tit a par­tit –apel·lant a la savi­esa popu­lar.

Segon. Cada any que passa, el Barça de Luis Enri­que té menys iden­ti­tat cruyf­fista. Legítim, només fal­ta­ria. Però, resulta pre­o­cu­pant veure un equip fal­tat de cre­a­ti­vi­tat al mig del camp –quan no juga Messi, és clar– i massa pen­dent del joc físic. Només l'entrada d'Ini­esta, a Vigo, va per­me­tre asse­re­nar el des­con­trol que hi havia hagut en la pri­mera part. Mal­grat que Lucho és atre­vit tre­ba­llant múlti­ples vari­a­ci­ons tàcti­ques (3-4-3 i 4-4-2), a part del 4-3-3 clàssic, sense Ini­esta i amb un Bus­quets que no està en els millors moments pot arri­bar a ser suïcida.

Ter­cer. Sense Messi, el kàiser Gerard Piqué assu­meix igual de bé o millor la res­pon­sa­bi­li­tat de lide­rar l'equip que Ney­mar. El bra­si­ler ena­mora quan té el dia, però és inter­mi­tent sense l'argentí al cos­tat i té vel·leïtats messiàniques que li fan per­dre la iden­ti­tat. Piqué porta l'escut al cor, a l'estil de Car­les Puyol, i des de la defensa sap impreg­nar caràcter, rauxa i orgull. Ara mateix, té els galons ben meres­cuts. I, a més a més, té més ins­tint assassí que el de la Pobla.