Moment de reflexió
La derrota del Barça a Vigo (4-3) en l'últim partit de lliga permet evidenciar que l'equip està lluny de la seva millor versió: en aquest inici de campionat, el Barça ha desplegat un joc intermitent, ha tingut ensopegades dures, com la de l'Alavés al Camp Nou, i va caure humiliat durant els primers 30 minuts a Balaídos. Aquesta aturada a causa dels partits de seleccions sembla un moment prou oportú per qüestionar-nos el camí que ha agafat l'equip.
Primer. El futbol, com a disciplina esportiva que és, és un fenomen molt depenent de l'atzar. Fins i tot, n'hi podríem dir conjuntural, per molt que avui els entrenadors l'enfoquin amb cientificitat. Per tant, malgrat que pocs dies abans del partit a Vigo hi havia diaris afins que treien receptes màgiques made in Lucho style, és totalment impossible saber si realment són infal·libles. Ferran Soriano, volgudament, va publicar un llibre que es deia La pilota no entra per atzar, però el cert és que en la bona feina tècnica i tàctica hi ha un component emocional i psicològic que és incontrolable. Per tant, menys receptaris i més consciència que el futbol es juga partit a partit –apel·lant a la saviesa popular.
Segon. Cada any que passa, el Barça de Luis Enrique té menys identitat cruyffista. Legítim, només faltaria. Però, resulta preocupant veure un equip faltat de creativitat al mig del camp –quan no juga Messi, és clar– i massa pendent del joc físic. Només l'entrada d'Iniesta, a Vigo, va permetre asserenar el descontrol que hi havia hagut en la primera part. Malgrat que Lucho és atrevit treballant múltiples variacions tàctiques (3-4-3 i 4-4-2), a part del 4-3-3 clàssic, sense Iniesta i amb un Busquets que no està en els millors moments pot arribar a ser suïcida.
Tercer. Sense Messi, el kàiser Gerard Piqué assumeix igual de bé o millor la responsabilitat de liderar l'equip que Neymar. El brasiler enamora quan té el dia, però és intermitent sense l'argentí al costat i té vel·leïtats messiàniques que li fan perdre la identitat. Piqué porta l'escut al cor, a l'estil de Carles Puyol, i des de la defensa sap impregnar caràcter, rauxa i orgull. Ara mateix, té els galons ben merescuts. I, a més a més, té més instint assassí que el de la Pobla.