La incorporació al Sevilla ha servit per redescobrir Samir Nasri. “Nasri torna a somriure”, titulava Àngel Gallardo en aquest diari el reportatge sobre el jugador francoalgerià. Efectivament, Nasri somriu i el futbol se n'alegra. Alguns quasi havíem perdut l'esperança en ell. Feia anys, em semblava el jugador més similar a Iniesta que hi havia. Per circumstàncies i una mica també pel seu mal cap, feia anys que semblava un jugador prejubilat. Vaig pensar, i vaig predir, que l'arribada de Pepe Guardiola al Manchester City seria l'estímul que el podria treure de l'ostracisme. La seva qualitat i les seves característiques el definien plenament com un migcampista per jugar en un equip de Guardiola. La llàstima va ser que el tècnic català el va trobar gras físicament i desganat futbolísticament quan va arribar a Manchester. Afortunadament per a ell, va passar el tren del Sevilla i sembla que no només hi ha pujat, sinó que està disposat a conduir-lo. El futbol també somriu.

Pocs dies abans del començament de la competició més popular del golf, Johnny Miller, guanyador del US Open i del British Open en els anys setanta i actualment comentarista de referència d'NBC Sports, deia que l'equip europeu de la Ryder Cup d'aquesta edició era el pitjor de la història. Alguns integrants de l'equip europeu van contestar aquestes prepotents declaracions i el van emplaçar a veure què passaria al camp de golf. El resultat final va ser un concloent 17-11 a favor dels nord-americans. Miller podia presumir de tenir raó. Però no en tenia. Perquè, si la tenia, hauria subestimat l'equip dels Estats Units, el seu. El que va passar va ser que, aquesta vegada més que mai, els nord-americans van actuar més que mai com un equip, perquè s'havien fixat moltes vegades en aquest avantatge competitiu de l'equip europeu i havien preparat específicament aquest aspecte. D'aquesta manera, van saber potenciar la seva inqüestionable qualitat individual, amb deu dels dotze components entre els trenta millors jugadors del món. Pel que fa a l'equip europeu, el que va passar va ser que va jugar amb sis debutants en la competició. Hi havia un relleu generacional, i malgrat això l'equip de Darren Clarke va competir de manera magnífica. No era el millor equip de la història, però tampoc el pitjor. I, un cop més, va rendir més del que es preveia. I si hi va haver alguna excepció, no va ser precisament entre els debutants.

El Madrid empata. El diagnòstic de Zidane és simple: falta intensitat. Es confirma, doncs, que la idea futbolística del tècnic francès és el que ja hem vist fins ara. Si la recepta és més intensitat, també serà interessant veure quanta intensitat pot suportar Cristiano. Ho seguirem.

El tècnic de l'Espanyol ha trigat set jornades a arribar a la mateixa conclusió que tots i cadascun dels seus antecessors: fer un joc pragmàtic partint de defensar bé.