Mai no ho han portat bé, això, i sempre que han pogut, ho han fet saber. La selecció espanyola de futbol més exitosa de la seva història no era ben bé com ells la volien. Han estat molt feliços de guanyar les Eurocopes del 2008 i del 2012 i, és clar, entremig el mundial del 2010. Però sempre han trobat un però. Han estat orgullosos dels futbolistes de la roja, però, si som realistes, amb uns més que amb uns altres.

El problema sempre ha radicat en el lloc on han nascut determinades peces de la selecció espanyola. I, és clar, amb el seu tarannà. Darrerament li ha tocat el rebre a Gerard Piqué. El seu pecat, diuen, fer política. És clar, gravíssim! Com se li pot ocórrer! El maleït argument de la politització de l'esport, que segons el dia i l'hora va bé i segons qui el llueix, no. Vergonyeta aliena. Volen fer bona la pràctica que tan bé li va anar al franquisme per convertir en rucs tots aquells que es van deixar enganyar. Pensar es castiga. La diferència no es tolera i, com diu Jorge Valdano, com que la mediocritat sempre és majoritària, el talent té problemes per sobreviure. En termes de futbol i de democràcia, quaranta anys amb un país aturat és un handicap massa important. Li va passar a Guardiola –encara ara ho pateix–; a l'Oleguer, per suposat; a Xavi i Puyol, entre d'altres coses, per la vora d'uns mitjons i la senyera exhibida a l'Estadi Soccer City de Johannesburg, a Sud-àfrica, després d'aixecar la copa del món; li passarà a Sergi Roberto aviat i a la resta de futbolistes catalans que, malgrat tot, es deixen la pell en cada partit... Seguirà passant simplement perquè tenen un problema: són catalans. I l'esport no és aliè al dia a dia que condiciona la resta dels àmbits de la societat. Oi, Pedro Sánchez? Oi, Mariano Rajoy? Oi, Pablo Sánchez? Fins i tot, oi, Albert Rivera? O es pensa que un català, per molt que pensi com vostè pensa, serà escollit president a Espanya? A tots, els condiciona o no voler ser amics de Catalunya?

Tornem al futbol. La jerarquia de gustos per uns futbolistes o uns altres mai ha estat relacionada amb el plaer que ha provocat el futbol que ha produït cadascun d'ells. Això, al final, mai els ha importat. Eren tan feliços inflat el pit pel món amb la fúria que el relat de les seves vides s'ha vist alterat i, és clar, trobar una explicació coherent no ha estat gens fàcil. De fet, ha estat tan difícil que encara no l'han trobat. La lluita interna ha estat tan gran que fins i tot han discutit l'origen de la meravellosa manera de guanyar que han exhibit arreu. Tot el món sap que tot plegat és fill d'una idea cruyffista que amb Guardiola va arribar a l'excel·lència i que amb una influència extraordinària dels jugadors del Barça (o fets a la Masia) també va afavorir els interessos de la roja. Doncs el discurs per negar l'evidència dóna el protagonisme a Luis Aragonés i al seu descobriment del 13 d'octubre del 2007, quan Espanya guanya Dinamarca 1-3 amb una alineació en què coincideixen per primera vegada Xavi, Iniesta i Cesc i la pilota comença a rodar més ràpid que de costum. Fa riure.

Com que la llei de l'Esport obliga a assistir a cada convocatòria i els esportistes, de moment, no tenen alternativa (i viure l'esport d'alt nivell és bo per a ells, per a la seva imatge, per al seu prestigi i, també, per a la seva butxaca), caldrà paciència. Per als que pateixen directament tanta ignorància i per als que se la miren des de fora. Molts ànims.