257 quilòmetres. Aquesta és la distància que haurien de fer els ciclistes que participaran diumenge en la prova de fons del mundial de ciclisme que es fa aquests dies a Doha (Qatar). És la previsió, tot i que la Unió Ciclista Internacional ho podria deixar en 150. Les altes temperatures (de 35 a 38 graus) i la humitat fan que resulti perillós per a la salut competir més de quatre hores sobre la bicicleta. Serà la prova final d'un mundial fet fora de lloc. Un autèntic despropòsit que ens ha deixat defalliments de ciclistes enmig de l'asfalt, avingudes i més avingudes sense cap aficionat i exercicis de supervivència més que de competitivitat esportiva. Alguns ja l'han batejat com el mundial del desert. Ras i curt, un exemple més de quan l'esport prioritza els diners al davant dels esportistes, els aficionats i l'essència d'un esport amb tradició i història com el ciclisme. A Qatar no hi ha afició, ni practicants ni les condicions idònies per a la pràctica del ciclisme. Però hi ha molts diners. Ja fa temps que han fet una aposta descarada per l'organització de grans esdeveniments esportius per posicionar la marca del país al món. Mundial de natació en piscina curta, d'handbol, prova del mundial de motociclisme. I en l'horitzó, el mundial d'atletisme del 2019, el del futbol del 2022 i el somni d'uns Jocs Olímpics. La voluntat és donar visibilitat a un estat opac. Al costat de l'abundància de recursos econòmics (petroli i gas) hi ha carències democràtiques flagrants, amb treballadors precaris i morts en la construcció d'instal·lacions faraòniques. Però el poder econòmic i l'ambició, fins ara, han passat al davant i s'han cruspit l'autenticitat i els valors de l'esport. Diumenge, en un recorregut totalment pla, un dels pocs al·licients serà la guerra contra la calor. Qatar fa anys que esprinta per situar-se com la meca de l'esport mundial, però fer-ho a qualsevol preu té el seu risc. 257 quilòmetres que es poden fer molt llargs.