Si el gener del 2015 els va fer gràcia que el Comitè Olímpic Coreà acceptés com a disciplina olímpica els esports electrònics, o e-sports, com en diu la nova acadèmia de la llengua, i els videojocs, o videogames, segons la mateixa imposició lingüística dels altaveus de la cultura de polígon (i entengui's la metonímia), a petició de la KeSPA (Korea electronic Sports Association), l'anunci durant la celebració la setmana passada del Barcelona Games World que la International e-Sports Federation fa extensiva la sol·licitud d'aquest reconeixement al Comitè Olímpic Internacional els hauria de satisfer força; sobretot si consideren acceptable la competència lingüística de l'spaninglishvideogame de nivell A2 del marc europeu comú de referència per a les llengües mostrat pels representants dels 121.980 consumidors i comercials que van assistir a l'esdeveniment i que ens van dur fins a casa els mitjans de comunicació abocats a la propagació del negoci.

Que en 10 anys encara no, des que el Mario & Sonic at the Olympic Games va obtenir el 2007 la primera llicència del COI, la indústria dels esports virtuals pugui passar la mà per la cara als escacs ens posa al davant la prova irrefutable que a la relació entre la investigació universitària i el benefici públic li cal un codi deontològic d'una manera immediata. Seria molt interessant tenir a mà, posem pel cas, la quantitat de diners dedicats a la investigació i la promoció de l'atracció irresistible dels productes que han envaït el cervells en formació dels nostres joves per poder-la comparar amb els que es destinen a investigar els mecanismes per defensar-se'n. Aventuro que si ara aquests darrers ja perden per golejada, si l'esport de la digitació espasmòdica esdevé olímpic, acabaran conservats en nitrogen els lectors capaços de passar el primer nivell o pantalla (abans dit paràgraf) d'aquest linguisticgame o conjunt de ratlles.