“Not dark yet”, cantava el 1997 el flamant premi Nobel de Literatura, Bob Dylan. No s'havia fet fosc encara i va tornar el futbol al Camp Nou, després del llarg parèntesi per culpa de les jornades FIFA, estratègicament situades per espatllar el calendari regular de la temporada. Va tornar el futbol al Camp Nou i va sortir el sol. Se'n van anar les pluges dels últims dies i va pujar la temperatura. Com si sense futbol s'hagués fet fosc i plogués. Ahir tot va canviar. Va ser una tarda lluminosa al Camp Nou i plàcida per al Barça, que es va desfer amb relativa facilitat d'un rival incòmode en les últimes visites al Camp Nou. El Barça va il·luminar amb gols la tornada a la competició de clubs. I la llum, com la felicitat, va ser completa quan Messi va tornar a jugar i a marcar.

Però no va ser un bon dia per a tothom. La situació no ha canviat per a Aleix Vidal, si no ha estat per empitjorar. Amb Sergi Roberto de baixa, Luis Enrique ni tan sols el va fer entrar en la convocatòria. El missatge és claríssim: la plantilla s'ha escurçat. Sense cap lateral dret en la convocatòria, Luis Enrique va decidir jugar també sense lateral esquerre. Amb tres centrals, Digne va jugar d'interior esquerre en un mig del camp de quatre. Si el dibuix era aquest per falta d'un lateral dret o perquè era la millor manera de derrotar el Deportivo, la resposta se la va endur el resultat. “The blame is on a simple twist of fate”, deia Dylan el 1975. Si ha estat per un simple gir del destí, però, només ens ho poden explicar Luis Enrique i Aleix Vidal.

L'equip no el va trobar a faltar. O va saber jugar sense laterals. No li va costar tenir la possessió de la pilota i el domini del partit. Ben posat al camp, va saber mantenir el Deportivo lluny de la porteria de Ter Stegen. El Barça atacava, però no ofegava. No va fer falta. Havia de marcar per ocupació territorial, per insistència i per pura estadística. I jugava amb prou concentració per evitar fer concessions, com ja ha passat massa vegades aquesta temporada.

Ahir ningú va parlar de les rotacions. No hi havia ni Messi ni Iniesta en l'onze inicial, i hi faltaven altres fixos, però no eren el tema central. El punt de partida no era gaire diferent del que hi havia el dia que l'Alavés va guanyar al Camp Nou, tampoc amb cap dels dos en l'onze inicial. El resultat ahir va ser radicalment diferent. I si tothom coincideix que la plantilla del Barça és de les millors que ha tingut mai, potser haurem de començar a parlar d'altres raons, a banda de les rotacions, per explicar els resultats. Col·lectivament, el Barça va fer ahir coses radicalment diferents de les que havia fet a Balaídos. I va atacar molt més que contra l'Alavés. Sí, potser també va tenir una mica més de sort a les dues àrees que en aquests partits. Però també va ser més identificable futbolísticament.

El Barça ha tingut plantilles magnífiques moltes vegades en la seva història. Però els partits no es guanyen des dels àlbums de cromos. Es guanyen des del futbol i des de la competitivitat. El Barça té una manera de jugar a futbol que es pot expressar amb diversos dibuixos, com el 3-4-3 d'ahir. I és un equip més inabastable per als rivals si competeix bé. Com ahir, fins i tot quan el Deportivo es va quedar amb deu jugadors. La plantilla del Barça serà bona i profunda si l'equip juga com ho ha de fer i competeix com cal. Fins i tot Alcácer marcarà.

El d'ahir no va ser el partit més meravellós del Barça. Però va ser el partit convenient en aquesta època d'entretemps. Quan encara no ha acabat de marxar la calor i no ha entrat encara el fred, quan les temporades no es guanyen del tot però es poden començar a perdre, val més aprofitar per anar consolidant els fonaments i les variants. Si Messi pot jugar, si l'equip competeix, si les rotacions són només de jugadors i no de mentalitat, vol dir que el Barça –eh, senyor Dylan– estarà tornant a trucar a les portes del cel. El camí, però, és llarg i ventós. I això, a més, ho cantaven The Beatles.