Cada cop que Paco Alcácer té una oportunitat em ve al cap Meho Kodro, un jugador bosnià que va militar al Barça en la temporada 1995/1996. Hi va aterrar procedent de la Real Societat. Era un davanter centre clàssic que amb l'equip basc es va fer un tip de fer gols. Al Barça no hi havia manera, amb una ratxa desgraciada de pals i travessers. El llistat de jugadors que han triomfat en altres clubs i que aquí no han rendit al nivell de les expectatives és llarg. Mark Hugues, per exemple. Un altre que tenia gol i que aquí no es va adaptar. La nòmina seria extensa, però em refereixo a aquells que abans ja havien constatat en altres equips la seva vàlua. Excloc, per tant, els Rochemback i companyia que no fa tants anys van costar un ull de la cara sense haver demostrat gran cosa ni abans, ni durant, ni després. Desgranar els jugadors acabats que ens va encolomar a preu d'or l'Arsenal requeriria un capítol a part.

No és un problema només nostre. És universal. Un dels meus ídols era el gal·lès Ian Rush, golejador de tècnica exquisida que al Liverpool gloriós va marcar una època. Va anar a petar al Juventus i va fracassar perquè no es va adaptar al joc garrepa de la lliga transalpina, acostumat com estava al concepte més atacant de la lliga anglesa.

Dissabte contra el Deportivo, Alcácer va jugar tota la segona part substituint Luis Suárez i va rendir prou bé, tot i que segueix barallat amb el gol. Un pal, un xut a boca de canó que el porter rival es va trobar i un darrer xut que va marxar a fora per molt poc –la cama del defensa el va obstaculitzar–el van desesperar. Es mereixia almenys un gol. Va treballar, va generar espais i va saber estar al lloc adequat per acabar les jugades, tot i que, certament, va estar un altre cop de pega. Els golejadors tenen ratxes. És un tòpic, però també una realitat palpable. El mateix Suárez, el millor del món en el seu gènere, també falla gols increïbles i després sorprèn amb accions espectaculars com el vestit a mida que li va fer al central del Deportivo, que va cometre el pecat de deixar-li rebre una pilota neta dins de l'àrea. Comparar Alcácer, que té 22 anys i tot just comença, amb Suárez, reconsagrat, seria un error. Per al de Torrent, tenir al davant un titular de tanta qualitat és un problema quant a minuts, però també el descarrega de pressió en la seva etapa inicial i l'allibera de pressió mediàtica perquè, de moment, la seva mala ratxa es percep com una anècdota. Malgrat això, és lògica la seva ofuscació i és normal i bo que s'emprenyi i maleeixi. Conviure amb Suárez també li permet aprendre del mestre de mestres de l'àrea. Amunt, valencià!