“«À la ville de…»”
va perdre per algun lloc
Un dia com ahir de fa justament trenta anys, jo estava amb el Jordi Vidal a Jaca, a la ciutadella, sí, fent la mili. I, com no podia ser d'una altra manera, aquell dia vam fugir d'estudi perquè hi havia una raó sentimental. Estranyament, només ell i jo sèiem davant del televisor. No hi havia Twitter, ni Facebook, no existien les xarxes socials ni tampoc internet. O funcionava la memòria o el diari del dia o la sempre imprescindible ràdio. Sabíem que Barcelona podia ser escollida ciutat olímpica. Al mateix lloc on rèiem davant de tots els merengues quan el seu equip perdia, i on ens vam haver d'empassar l'amargor que avui dia encara dura per la desfeta a Sevilla, vam experimentar una alegria indescriptible. Crec que durant el servei militar, excepte el dia que vaig rebre la blanca, mai m'havia posat tan content: Barcelona havia estat designada seu olímpica.
Ni el Jordi ni jo sabíem quin era el passat de Samaranch, ni si estava intentat blanquejar el seu expedient franquista ni els seus escàndols empresarials emparentats amb el totxo. No hi havia res. No sé si hi havia innocència, però sí molt de sentiment de pertànyer a una ciutat que t'estimes amb bogeria.
Aquests dies ens hem posat molt nostàlgics i difícilment ens faran canviar d'opinió revisionistes i esgarriacries que pretenen fer-nos creure que allò que ens va alegrar la vida va ser una farsa d'aquesta societat consumista, materialista i capitalista. No perdeu el temps, perquè tots sabem el que vam experimentar i viure. Potser amb l'esperit d'allò que va arrelar el 92, i molt abans, aquesta ciutat i societat seria una altra, i molt millor, sense cap mena de dubte.
L'empenta emocional que vam rebre tots els barcelonins ens aportava una energia que no hem tornat a sentir des de llavors, malgrat que Pasqual Maragall ens va voler confondre amb el Fòrum de les Cultures, nyap que va acabar sent un cant a l'especulació immobiliària.
Sí que és cert que aquella oportunitat olímpica de fer una ciutat encara millor es va perdre per algun lloc, i la gran Barcelona que vam tenir i vam somiar per al futur se'ns ha escapat.
Ara tenim això, el que veiem cada dia quan sortim de casa i anem a portar el nen al cole abans d'anar a treballar: una ciutat irrespirable, impossible per a una butxaca que no estigui ben sustentada per dos sous, venuda com una meuca als de fora perquè en facin el que els vingui de gust, intransitable per l'asfalt i, sobretot, per les voreres, inhumana per als que fa decennis que hi viuen, inabastable per als joves que volen créixer on han nascut i que volen disposar d'un habitatge digne, cara com mai no hauríem arribat a pensar –cosa que per alguns denota bona salut quan apareixen les estadístiques de les metròpolis més cares del món–, sorollosa fins a emmalaltir i trenta anys després amb una inacabada línia de metro imprescindible i que desembussaria una de les principals i ofegades artèries, la ronda del Mig.
En fi, una ciutat insofrible, que va arrasar quasi tot el llegat arquitectònic industrial del Poblenou i que, en comptes d'edificar un parc del qual tots els barcelonins ens sentíssim cofois, com ho són el madrileny Retiro, el novaiorquès Central Park i el londinenc Hyde Park, entre d'altres, ha preferit que les edificacions guanyin terreny al verd, que ja ni es percep a les places de ciment, o simplement ha quedat tapat per les tifes dels milers de gossos que cada dia baixen al carrer a empaperar el terra per la mandra dels seus amos.
Queda molt d'aquella Barcelona olímpica perquè per a molts encara perviu aquell somni amb què vam créixer, però també és cert que la ciutat ens ofega, com mai abans no ho van aconseguir els fums del Poblenou o els tubs d'escapament d'aquells cotxes i busos sense cap control. Com a mínim, abans es podia jugar i créixer al carrer, que ara ha esdevingut l'infern per a molts pares.