4-0 del Barça al Dépor. Alcácer juga tota la segona part, i no marca tot i tenir bones ocasions. No és per fer una comparació, perquè ni vull ni cal, però algú es recorda de com li costava a Messi fer gols els primers mesos al primer equip? O la sequera d'un golejador nat com Villa, jugant molt més. Fa temps que dic que l'ofici futbolístic més complicat és jugar de central al Barça. Ara crec que hi ha un ofici encara més complicat: el de suplent del trident. L'ofici al qual Pedro va renunciar i que Munir no estava preparat per assumir sense haver-se fet jugador en un altre club jugant amb més continuïtat. Confiem en Alcácer.

Trenta anys de la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. El balanç del que van ser aquells Jocs i el llegat esportiu i de modernització de la ciutat és inqüestionablement bo. Però van passar més coses que aquella il·lusió col·lectiva. Hi va haver operacions indiscriminades contra independentistes, alguns dels quals van patir tortures. I hi va haver molta mobilització popular per aconseguir que durant els Jocs el món veiés que Barcelona no era una ciutat espanyola més, sinó un ciutat catalana situada en un lloc amb identitat pròpia. Va costar molt. Sense molta gent que ho va reivindicar activament paral·lelament a l'oficialisme, haurien estat només una gloria española.

Barça-City. Partit gran en un Camp Nou de gala. Encara se'm fa estrany, però, conviure amb l'espai d'animació. Gent agrupada al gol nord cantant i fent coreografies tota l'estona, sense parar. Però aliens al que està passant a la gespa. Sobretot quan la resta del públic protesta enèrgicament una decisió de l'àrbitre. A l'espai dels animats, continuen cantant una cançó sobre no sé quin jugador.