Cop d'autoritat del Barcelona en la lliga de campions: el 4-0 de dimecres contra del Manchester City és el millor anunci de les intencions blaugrana per a aquesta temporada. Fa l'efecte que cap equip d'Europa que no jugui en la lliga espanyola pot guanyar l'equip de Luis Enrique. Vol dir això que el Real Madrid i l'Atlético són millors? No, en absolut, però a còpia de jugar moltes vegades contra el Barça han adquirit els mecanismes de defensa necessaris per reduir la seva teòrica inferioritat. A la pràctica, com es va veure la temporada passada a Europa, i no fa gaire en la lliga, no sempre guanya el millor.

És coneguda la fórmula futbolística que necessita un jugador per triomfar: qualitat més mentalitat igual a èxit. De la qualitat en parlem sovint, així que avui ens entretindrem en la mentalitat, sense dubte, l'element que va marcar les diferències al Camp Nou. Perquè, el talent, el tenen Messi, Neymar, Suárez, Iniesta, Sergio i companyia, però també De Bruyne, Sterling, Gundogan, Silva i la resta de citizens. Uns més i d'altres menys, però tots els ubicaríem en un nivell top. Així que, al marge de la tàctica, el fet diferencial està al cap perquè en el cas que ens ocupa, la pissarra d'un i altre vestidor també és molt semblant (tot i que a can Barça acumulen més de dues dècades i mitja de formació futbolística d'avantatge en la idea respecte a l'equip anglès).

Els partits grans despullen els futbolistes. La pilota no perdona. Descobreix qui és valent i qui s'amaga; qui la vol i qui no; qui lidera i qui va de bòlid. Els partits entre els candidats als títols prestigien i donen glòria al mateix temps que taquen trajectòries. I les valoracions, en aquest sentit, no tenen a veure amb si el teu equip guanya o perd. No parlem de currículums ni de vitrines plenes i buides. Parlem de futbolistes amb majúscules i de jugadors destacats. Aquells que són capaços de suportar la pressió d'haver de guanyar cada dia i de tenir l'ambició de voler ser els millors i dels que es conformen a jugar en clubs destacats.

Messi a banda, perquè el cas de l'argentí supera totes les teories científiques i populars conegudes i per descobrir, el cap dels jugadors del Barça marca les diferències. Alguns exemples: De Bruyne té fusta de figura, però no ha estat capaç de destacar en cap gran partit. Dimecres no va aparèixer i, a més, va perdre la pilota que va suposar el 2-0; Gundogan, entre lesió i lesió, té maneres de gran futbolista, però en un segon va tirar per terra bona part de la feina de l'equip; Sterling corre més que pensa i David Silva es perd entre tanta innocència. No perdre la pilota, entendre la velocitat i la pausa, dominar els perquès... Guardiola té molta feina però, potser, Txiki Begiristain en té més. Si el City aspira a despentinar els clubs que marquen tendència caldrà que trobi jugadors que no tinguin por de pertànyer a aquest privilegiat grup d'esportistes. En quinze dies, un nou capítol.