Una de les característiques de l'òpera romàntica és el final tràgic, amb herois o heroïnes suïcidats, assassinats, decapitats, vexats, amargats... L'amor pur i els sentiments incorruptibles dels romàntics no culminen en el món terrenal, i és a través del sacrifici que el gest esdevé sublim. Desdèmona i Otel·lo, Gilda i Rigoletto, Violeta i Alfredo, Isolda i Tristany, Siegfried, Manrico, Don Carlo... Doncs bé, si Messi hagués hagut de protagonitzar alguna de les meravelloses òperes de Verdi o de Wagner, per exemple, hauria fet trontollar els esquemes dels romàntics. Amb ell, la trama hauria tingut un desenllaç feliç.

Amb Messi en forma, saps que el partit el guanyarem nosaltres. Sigui quin sigui el rival. És una sensació d'estar protegit que només sentim els barcelonistes. He vist tots els seus partits amb el Barça i no em deixa de tornar a sorprendre cada vegada que agafa la pilota i s'inventa una jugada o marca els gols –com els tres al City, en un partit de màxim nivell– amb una facilitat escandalosament insultant. Però la grandesa màxima de Messi, la que es mereix la gratitud eterna dels barcelonistes, és haver aconseguit que el romanticisme del nostre futbol d'alta escola hagi abraçat el resultadisme més implacable.

Sense Messi, el Barça de Guardiola hauria jugat molt bé el futbol creatiu i d'atac que ens identifica, ens hauria enamorat i hauria guanyat alguns títols, segur que sí. Però amb Messi (forjat a la Masia, detall rellevant) el Barça ho va guanyar tot. Campions insaciables. La fusió entre el geni inigualable que marca les diferències (Messi) i l'excel·lència del joc col·lectiu (Barça) va donar com a resultat el millor equip de la història (2008-2011). Sense Messi, això no hauria estat possible, i en Pep és el primer que ho sap. I sense Messi, el mateix Barça, molt ben evolucionat per Luis Enrique, tampoc no hauria repetit el triplet –entre altres títols acumulats–, i Lucho també és qui millor ho sap.

Es podria afegir que si Messi hagués jugat en un gran equip d'estil més ordinari també hauria guanyat molts títols. D'acord. Però segur que la seva dimensió com a futbolista no hauria estat la mateixa. Perquè el geni depèn de la qualitat de la plataforma on es mou. Ja que, com més elevada sigui, més magnitud agafarà la seva obra.

La genialitat en un món ordinari és com la llum del far, però la unió de genialitat (Leo) i excel·lència (estil Barça) ja no és una suma, sinó una potència, un salt molt més gran, superior. És aquell ideal que perseguien els romàntics del segle XIX. És transcendent. Això és el Barça de Messi. Perquè el millor jugador de tots els temps juga al millor equip de la història.