El tècnic de l'Espanyol, Quique Sánchez Flores, estructura un discurs convincent, calmat i positiu. D'aquells que vas escoltant i fins i tot et pot fer canviar la perspectiva que d'ell i de la seva feina tenies deu minuts abans. Després, però, quan passa una estona i revises mentalment com juga l'equip, fas marxa enrere i t'adones que tot plegat deu ser un posat, un intent de fer veure que tot va bé per no ensorrar anímicament una plantilla d'il·lustres veterans.

El tècnic madrileny va assegurar ahir, en la prèvia de l'enfrontament d'avui, que s'està a un partit de l'objectiu... Si entenem que l'objectiu és acabar la temporada entre els vuit primers, Quique s'hi aproxima, ja que dels tristos set punts que té l'equip als onze que acumula l'Eibar, rival avui de l'Espanyol, en van quatre.

Però el problema és la dualitat entre un discurs asserenat i optimista i el joc de l'equip, nerviós i negatiu. El que està succeint al camp és un reflex de com s'entrena. Els constants canvis de posició de jugadors, en un intent de trobar l'onze adequat quan ja fa gairebé tres mesos que treballa amb aquest grup, indica més aviat que va perdut i que res no li està sortint com s'imaginava.

Que dos migcampistes juguin de defenses, que a tall de planificació hi hagi un lateral dret, quatre davanters centre i dos porters del mateix perfil, denota que s'ha treballat des de l'oferta i no des de la demanda. Incorporar onze jugadors i no aconseguir una plantilla equilibrada és conseqüència directa de deixar que l'entrenador dissenyi la plantilla des de les seves dèries.

Si l'argument que s'està a un partit de l'objectiu és vàlid, el que diu que s'està a un partit de la zona de descens, també, oi? Personalment, ni crec que l'equip es classifiqui entre els vuit primers de la lliga ni que perdi la categoria. Ara bé, amb el que s'ha vist fins ara, el nou projecte només il·lusiona els creditors que respiren amb els milions del magnat xinès per reduir deute.