Perill: periodisme!
Andreu Subies és el president de la Federació Catalana de Futbol des del 2011. En la seva gestió, presidencialista, hi destaca la feina del secretari general, Alberto Baza. Tots dos han anat de bracet per desenvolupar el seu projecte. Segur que trobarem coses bones i aspectes que no ho són tant. Com en tots els governs. Que cada club de Catalunya analitzi la situació del futbol català i en tregui les seves conclusions.
Del que no hi ha dubte és que Subies i Baza coneixen aquest món. El president ho ha volgut ser sempre i ha anat completant etapes fins a aconseguir el seu objectiu. Coneix perfectament el territori, els clubs i les persones. El secretari general ho és des de temps immemorables. Han anat passant presidents i directius, però ell sempre hi ha estat. No hi ha a Catalunya cap mortal que conegui millor que ell com es mou el futbol català, com es controlen els clubs, com es maneguen les situacions, com es negocien els interessos, com es viu millor que pitjor... Subies i Baza seran o deixaran de ser, però no hi ha cap dubte que són experts en la matèria.
Aquests dies, el periodista Adrià Soldevila ha publicat al diari digital El Món unes quantes informacions al voltant de la Federació Catalana de Futbol. Primer va denunciar el cobrament d'un sou il·legal per part del directiu José Miguel Calle durant quatre anys; després que el cunyat del mateix Subies, Francesc Forcada, va facturar més de 50.000 euros a la federació en concepte d'assessor tècnic i relacions públiques; va seguir amb la instal·lació d'un ascensor exclusiu per a cinc places de pàrquing per dotar de més comoditat la feina del president i, per acabar, Soldevila va denunciar una megatupinada en les darreres assemblees amb manipulació i falsificació de documents per obtenir més vots favorables a les seves propostes. I aquesta informació ha provocat mals de panxa, corredisses, cacera de bruixes i un acomiadament (evidentment, no de qui provoca la situació).
No entrarem a valorar cada una de les actuacions d'Andreu Subies perquè això ja ho ha fet El Món. Del que no hi ha dubte és que tant ell com el seu secretari coneixen la llei perfectament i saben què és correcte i què no. I també que les pràctiques habituals no tenen per què ser legals. En aquest sentit, el decret 55/2012 és clar. Se'l sap de memòria. I el secretari general i l'assessor legal, també, però fan la vista grossa, s'agenollen pel bé de la institució i del propi sou i a córrer. Fins que ha aparegut el periodisme.
Molts d'aquests directius (amb el vicepresident Josep Llaó al capdavant d'una llista de deu dirigents i de molts professionals) van aplaudir fins a fer-se ferides les investigacions periodístiques que aquest diari va liderar i que van provocar les eleccions i el canvi de presidència els anys 2005 i 2009. Curiosament, ara reneguen de la feina d'El Món. És clar, tots són mentides provocades per interessos i motivacions relacionades amb campanyes de gent de fora que, evidentment, vol mal al futbol català. Però si no tenen oposició! Si acaben de guanyar les eleccions sense rival! Si no hi ha hagut en la història recent de la federació catalana tant respecte per la cúpula com fins ara! Com que mai succeeix res, vas fent. Fins que sí que passa i algú t'enxampa. I ara, un altre cop el periodisme, ha descobert que no hauria de valer tot. I que consti que la majoria dels directius del futbol català, molts membres de la pròpia junta de la catalana, són excel·lents representants de la pilota, homes que se l'estimen i que ho fan tot a còpia de treure hores de lleure i família. Ells són, aquests dies, els primers avergonyits per la situació. La secretaria general d'Esports de la Generalitat de Catalunya ja està en guàrdia. Com s'acabarà tot plegat? Fa la sensació que com gairebé sempre, o sigui, qui dia passa any empeny. Això sí, tots amb la pinça al nas.
Arribats a aquest punt, només cal felicitar l'Adrià Soldevila per la seva feina. El dia a dia ens menja massa temps per a la investigació i, en l'assumpte que ens ocupa, l'Adrià ens ha passat la mà per la cara, als periodistes que ens interessa el futbol de casa nostra. No em fa res dir-ho. Tot el contrari. Moment per sentir l'orgull de la professió. Caldria que alguns entenguessin que només es construeix un país com cal amb una oposició ferma i uns mitjans de comunicació lliures. I que no val acceptar aquesta fórmula només quan el vent bufa de cara. Cada directiu enfadat exigeix a cada treballador de les seves empreses el màxim rigor i professionalitat, però ai! dels periodistes que fan això mateix en l'exercici de la seva professió! Aquests, no! Aquests, com més dròpols, millor!
Rajoy, president
Ja el tornem a tenir aquí. Endavant, doncs. Venen temps complicats, així que espavilem. Tenim pressa