Que el Real Madrid guanyi en els últims instants dels partits és una tradició i, a més, un motiu d'orgull de qualsevol bon espanyol.. Que sigui el Barça el que guanya en l'últim minut, com va fer dissabte a València, és motiu d'indignació generalitzada més enllà dels culers, un fet inadmissible quan ja es donava per segura una ensopegada i, en conseqüència, la possibilitat que l'equip oficial del règim li agafés més avantatge. Res de nou. És el que ha passat sempre, sobretot des de l'època franquista i encara ara. Que els periodistes i altres espècies de l'espectacle futbolístic ho visquin i ho transmetin així, també és habitual. La novetat és que els estaments futbolístics ja ni tan sols dissimulen el seu antibarcelonisme, i el president de la LFP i els membres del comitè de competició gosen criticar i renyar els jugadors del Barça. Tot i que Tebas hauria de ser el primer de defensar-los, perquè ell és qui hauria de cuidar el producte. I tot i que el comitè de competició el que hauria de fer és protegir els futbolistes creatius dels violents i dels aficionats que no haurien de poder entrar en un estadi. En lloc d'això, es converteixen en tertulians de la pitjor espècie.

És cert que l'hostilitat contra el Barça i les seves principals figures està en el mateix context que l'hostilitat general contra Catalunya. La diferència és que l'assetjament al Barça ja ve de molt abans del procés independentista. Abans, quan el Barça no guanyava per això (i també per errors propis) de vegades queia en el victimisme. Ara, però, els victimistes són els altres. El delicte del Barça és que ha après a guanyar tot i l'hostilitat manifesta. El Barça té el futbol. Ells tenen el poder i la força. I la ràbia.