Que el Real Madrid gua­nyi en els últims ins­tants dels par­tits és una tra­dició i, a més, un motiu d'orgull de qual­se­vol bon espa­nyol.. Que sigui el Barça el que gua­nya en l'últim minut, com va fer dis­sabte a València, és motiu d'indig­nació gene­ra­lit­zada més enllà dels culers, un fet inad­mis­si­ble quan ja es donava per segura una enso­pe­gada i, en con­seqüència, la pos­si­bi­li­tat que l'equip ofi­cial del règim li agafés més avan­tatge. Res de nou. És el que ha pas­sat sem­pre, sobre­tot des de l'època fran­quista i encara ara. Que els peri­o­dis­tes i altres espècies de l'espec­ta­cle fut­bolístic ho vis­quin i ho trans­me­tin així, també és habi­tual. La nove­tat és que els esta­ments fut­bolístics ja ni tan sols dis­si­mu­len el seu anti­bar­ce­lo­nisme, i el pre­si­dent de la LFP i els mem­bres del comitè de com­pe­tició gosen cri­ti­car i renyar els juga­dors del Barça. Tot i que Tebas hau­ria de ser el pri­mer de defen­sar-los, perquè ell és qui hau­ria de cui­dar el pro­ducte. I tot i que el comitè de com­pe­tició el que hau­ria de fer és pro­te­gir els fut­bo­lis­tes cre­a­tius dels vio­lents i dels afi­ci­o­nats que no hau­rien de poder entrar en un estadi. En lloc d'això, es con­ver­tei­xen en ter­tu­li­ans de la pit­jor espècie.

És cert que l'hos­ti­li­tat con­tra el Barça i les seves prin­ci­pals figu­res està en el mateix con­text que l'hos­ti­li­tat gene­ral con­tra Cata­lu­nya. La diferència és que l'asset­ja­ment al Barça ja ve de molt abans del procés inde­pen­den­tista. Abans, quan el Barça no gua­nyava per això (i també per errors pro­pis) de vega­des queia en el vic­ti­misme. Ara, però, els vic­ti­mis­tes són els altres. El delicte del Barça és que ha après a gua­nyar tot i l'hos­ti­li­tat mani­festa. El Barça té el fut­bol. Ells tenen el poder i la força. I la ràbia.