Ahir era dels dies en què arribar a l'hora del partit sent un ciutadà conscient i enganxat a l'actualitat o sent un jugador del Barça deu tenir molt poc a veure. Al culer militant li tocava seguir l'assemblea de compromissaris, i això ja ocupa una jornada laboral sencera, que també vam fer els professionals que les seguim habitualment. L'assemblea és el fòrum en què els que manen legitimen el que els convé i els que s'oposen als que manen la posen com a exemple de poca representativitat del club i, per tant, de legitimació poc legítima. Els que hi assistim habitualment, però, al marge de la part de raó que tenen totes dues parts, sabem que és més que un fòrum en què uns quants socis tenen el seu minut de glòria i la possibilitat de preguntar si després de la remodelació del Camp Nou deixarà de tenir la columna que li impedeix veure bé el partit o per què no pot entrar al Miniestadi a un partit del Barça B amb el carnet de senador del club. Sabem que també hi ha intervencions molt raonables, raonades i ben expressades que demostren que al club també hi ha vida compromesa col·lectivament i ganes de debatre. Alguns socis, molt encertadament, posen en debat la consciència crítica necessària i les contradiccions de l'exercici del poder d'una manera que enriqueix el club. Encara que només sigui per això, l'assemblea ja val la pena, independentment de la lectura més o menys interessada de les votacions que hi tenen lloc.

El culer conscient i preocupat per l'actualitat i el món que l'envolta també va estar pendent (a part, com fa habitualment, dels resultats del Madrid, l'Atlético i també el Sevilla) de la investidura de Mariano Rajoy, encara que només fos per la morbositat de l'actuació del PSOE. Va valer la pena seguir-ho encara que només fos per la intervenció del diputat Rufián, que va repartir garrotades dialèctiques enfocades als exhibicionistes presoners de les seves contradiccions.

Costa imaginar, en canvi, els jugadors del Barça tan pendents de tantes coses abans de jugar contra el Granada. Potser tampoc calia. Això sí, havien de ser conscients que els culers conscienciats ahir requerien un partit diguem-ne plàcid. Sense gaire debat, sense contradiccions essencialistes. Amb intervencions raonables i raonades dels seus futbolistes. Era un plantejament raonable, perquè fins i tot era previsible que el Barça pogués tenir més dificultats per les baixes que acumula que les que li pogués plantejar el Granada. El cuer destacat era d'entrada el millor rival possible postassemblea i postinvestidura.

Lucas Alcaraz es va plantar al Camp Nou amb els seus tres centrals, els seus carrilers, els seus mitjos centre i altres mig mig. I sense Samper, que ho té magre en un equip que renuncia a construir jugades des del mig centre. El Barça va sortir amb les úniques existències en defensa, exhibint rotació de migcampistes i amb el trident de guàrdia. El partit feia pinta que duraria el que triguessin els blaugrana a obrir la llauna. Que no seria de patiment, però potser sí de picar pedra, de mastegar sorra. El Barça, però, va semblar més el torn de precs i preguntes de l'assemblea o la ronda de votació de la investidura que la intervenció d'un soci metge al Palau Blaugrana o de Rufián al Congrés. Dominava, acaparava la possessió de la pilota, combinava i els davanters marcaven desmarcades, però la rematada definitiva i el gol no arribaven. Costava concretar. I així va passar la primera part sencera.

En la segona no és que les coses canviessin gaire. La diferència va ser que va marcar Rafinha, golejador a rebuf del trident. La resta del partit va transcórrer com si els jugadors també haguessin seguit l'assemblea des de les 11 del matí, haguessin seguit els rivals per telèfon i s'haguessin interessat pel debat concentrat d'investidura de Rajoy. És a dir, van tenir un dia llarg i espès. Però al final va passar el que era previsible, tant a l'assemblea i al Congrés dels Diputats com al Camp Nou.