“Messi és el fet diferencial més important en la història del futbol.” Una definició de Martí Perarnau per emmarcar i mantenir present com a clau d'anàlisi. En la presentació del seu últim llibre, Perarnau, que coneix perfectament el personatge, assegurava que Pep Guardiola se'n va anar al Bayern per provar què era capaç de fer sense Leo, per sortir de la zona de confort que el geni li facilitava. Si un innovador del futbol emprèn l'aventura lluny de casa com si fos un personatge d'un clàssic grec a causa d'aquesta omnipresència, la resta de consideracions passen a ser secundàries i deixen de tenir importància. Amb aquestes definicions voltant pel cap, ens estranya que no decidissin posar en l'ordre del dia de l'assemblea la imminent col·locació d'una estàtua de l'argentí a la porta de tribuna, just al costat de la d'en Kubala. El barcelonisme li deu infinites alegries, sí, i potser se n'adonarà quan plegui, però ells, president i directiva, li ho deuen absolutament tot. Ja triguen a donar-li les gràcies per servir d'immens escut, l'aixopluc infal·lible capaç de tapar qualsevol relliscada, pífia o incapacitat. L'assemblea és una rutina democràticament inservible, amb el seu insignificant 0,27% de representativitat. També, un bany de crua realitat per a aquells, com Rufián, disposats a dir el que la majoria no vol sentir. Pots barrejar naps amb cols, Qatar amb el Papa, pots tenir el teu minut de glòria i demà serà un altre dia, tràmit superat. Mentre regni Messi, què importa la vergonya de veure el club condemnat per frau fiscal, què importa sotmetre's a un vot de confiança amb tuf populista, què importen els dèficits, superàvits o els comptes grandiloqüents de l'Espai Barça. Messi i prou.

I fins on no arriba l'argentí, queda el recurs de la reafirmació quan t'ataquen les forces malignes. D'acord, mai no pairan l'hegemonia del Barça, el seu domini, l'admiració que el seu estil i personalitat desperta arreu, per això gent com Tebas i els comitès blancs de torn engeguen periòdicament el ventilador, a veure si escampa el malson que els sembla ja etern. Tant se val la tebiesa dels directius en la defensa de l'entitat, la por de seguir la coherència simbòlica per manifestar-se ferms en favor del procés o derivades com la vergonyant acció de responsabilitat que només sembla ja cuejar per als acusats. Messi és tan exagerat que, sense saber-ho ni buscar-ho, els ha esmicolat fins i tot la presumpta oposició, l'alternativa. Ja es poden perpetuar com vulguin, perquè al davant contemplen un solar, amb Laporta a punt de passar a la reserva, Guardiola fart dels galifardeus que acumulen dècades atacant-lo i Piqué com a única novetat a un termini tan llarg que genera somriures irònics. D'aquí a que el central pugui seure a la llotja, si acceptem la versemblança del conte, el Barça ja no s'assemblarà gens al que va ser i al que el va convertir en primera potència mundial. Hi ha analistes que es meravellen amb la capacitat de supervivència de Mariano Rajoy un cop comprovades les seves evidents mancances i violacions de la legitimitat democràtica. Si el president del govern espanyol tingués Messi al seu servei, imagineu com aniríem. Igual hauria desintegrat la voluntat catalana d'independència i tot. Exagerat? No gaire. Ho pot aconseguir tot. Ja triguen a posar-li l'estàtua d'agraïment. En canvi, ni l'han renovat encara a perpetuïtat.