Una de les propostes més discutides en l'assemblea de compromissaris del Barça de dissabte passat va ser la del patrocini de Qatar per a la samarreta del Barça. El club només demanava una pròrroga fins al juny del 2017 per mirar d'aconseguir millors condicions o un altre patrocinador que pogués superar l'oferta. Tot i tenir 483 vots a favor, n'hi va haver 251 en contra i 60 en blanc. Quasi tots els socis que van prendre la paraula van manifestar reserves de diversa índole respecte a ser patrocinats per aquest país o per aquesta marca. Molts, però, comprenien que si altres grans clubs tenen patrocinis igualment discutibles i que exjugadors emblemàtics –va sortir el nom de Guardiola però també haurien pogut citar Xavi Hernández– no tenen cap mania a lluir la marca d'aquell país, el Barça no havia de ser primmirat si volia competir amb aquells clubs. I és que si cerques en els grans noms de patrocinadors multinacionals quasi tots tenen elements èticament dubtosos. Des de les grans farmacèutiques que ara s'ha sabut que en el nazisme fabricaven substàncies dopants per impel·lir els soldats a envair França, fins a les que han assolat amb el cultiu de transgènics els agricultors de grans zones d'Amèrica i d'Àsia. O tèxtils i fabricants de mobles que obtenen grans beneficis pagant infrasous o explotant menors a països del Tercer Món.

Tot això du a considerar el model de club que es vol tenir. L'actual, basat a integrar en el seu esperit el nombre suficient dels millors jugadors del món per optar a guanyar-ho tot, difícilment podrà evitar aquest tipus de patrocinis que àdhuc s'apoderaran del nom de l'estadi. O bé, a l'extrem oposat, es pot fer com l'Athletic de Bilbao, que aposta pels valors de casa i prou per al seu equip, i quedar classificat en zones més discretes. O refugiar-se en la recepta Cruyff: un crac, algun altre jugador bo de la resta de l'Estat i els altres, de casa. Un canvi de model, però, només pot arribar per una fallida o per unes eleccions en què un candidat ho proposi.