Cada vegada que plou, alguns mit­jans sur­ten amb els dis­cur­sos recur­rents de cada tem­po­rada. Ho hem vist després de la der­rota del Barça a Manc­hes­ter, que si fal­tava Piqué, o que si la baixa d'Ini­esta es va notar. O abans d'aquest par­tit, durant la baixa de Messi, amb la Mes­si­de­pendència a Bar­ce­lona, la Cris­ti­a­no­de­pendència a Madrid, la Gri­ez­mann­de­pendència de Sime­one o la Navar­ro­de­pendència al Palau. Una obvi­e­tat des­ti­nada a omplir debats i tertúlies, més que no pas a ana­lit­zar les cau­ses i con­seqüències d'aquest fet.

Tots tenim les nos­tres ruti­nes. Siguin les que siguin. I el més mínim detall les pot alte­rar. Que­dar-nos sense bate­ria al mòbil – per a alguns una catàstrofe–, que se'ns espat­lli el cotxe o pas­sar una mala nit són ele­ments que alte­ren el nos­tre dia a dia i afec­ten direc­ta­ment el nos­tre ren­di­ment. Ja sigui per qüesti­ons logísti­ques –si no tinc el cotxe m'hauré de lle­var abans per anar a tre­ba­llar en tren– o perquè les pre­o­cu­pa­ci­ons dis­mi­nu­ei­xen la nos­tra capa­ci­tat de con­cen­tració. Doncs en l'esport passa exac­ta­ment igual. Un equip és un col·lec­tiu, és gene­rar auto­ma­tis­mes. Són ruti­nes al camp. Fun­ci­o­na­li­tat en estat pur.

L'altre dia Gerard Piqué expli­cava via Twit­ter que la millor pare­lla que ha tin­gut com a cen­tral és Car­les Puyol. “No ens calia par­lar, amb una mirada en teníem prou”, afe­gia. Piqué i Puyol fun­ci­o­na­ven com un de sol. L'ocu­pació d'espais. La sor­tida bus­cant el fora de joc, l'asso­ci­ació amb pilota o les aju­des i cober­tu­res. Tot coor­di­nat. Si qual­se­vol d'aquests dos ele­ments varia, salta l'eco­sis­tema sen­cer. I no per una qüestió de qua­li­tat. Tra­iem Puyol i hi posem el millor Becken­ba­uer. ( Parlo del Kàiser com a exem­ple d'un dels millors cen­trals de tots els temps.) L'equip se'n res­sen­ti­ria. Segur. D'entrada, Piqué neces­si­ta­ria temps per enten­dre's amb el seu nou com­pany. I com Piqué, tots els com­panys a la línia defen­siva. Sergi Roberto mira­ria de reüll com actua per res­pon­dre en con­seqüència, i Bus­quets con­di­ci­o­na­ria el joc de l'equip perquè con­fi­a­ria encara més en la pas­sada enrere i hau­ria de viure més pen­dent de fer les cober­tu­res quan el cen­tral ale­many decidís sor­tir d'excursió. Tot l'equip que­da­ria con­di­ci­o­nat. El joc, o almenys alguns detalls, muta­rien. El grup neces­si­ta­ria temps per gene­rar nous auto­ma­tis­mes. Cal­dria crear noves ruti­nes.

Per això, par­lar de les dependències és tan obvi com estèril. O almenys par­lar-ne tal com ho fem. S'ana­litza quins auto­ma­tis­mes s'han vist afec­tats i les con­seqüències que això ha tin­gut en el joc? Es deta­lla com ha cor­re­git el grup deter­mi­nada absència? Es dóna el marge neces­sari per gene­rar noves ruti­nes? La res­posta més pro­ba­ble és que no. I segu­ra­ment, això passa perquè tots tenim debat­de­pendència.