Cada vegada que plou, alguns mitjans surten amb els discursos recurrents de cada temporada. Ho hem vist després de la derrota del Barça a Manchester, que si faltava Piqué, o que si la baixa d'Iniesta es va notar. O abans d'aquest partit, durant la baixa de Messi, amb la Messidependència a Barcelona, la Cristianodependència a Madrid, la Griezmanndependència de Simeone o la Navarrodependència al Palau. Una obvietat destinada a omplir debats i tertúlies, més que no pas a analitzar les causes i conseqüències d'aquest fet.

Tots tenim les nostres rutines. Siguin les que siguin. I el més mínim detall les pot alterar. Quedar-nos sense bateria al mòbil – per a alguns una catàstrofe–, que se'ns espatlli el cotxe o passar una mala nit són elements que alteren el nostre dia a dia i afecten directament el nostre rendiment. Ja sigui per qüestions logístiques –si no tinc el cotxe m'hauré de llevar abans per anar a treballar en tren– o perquè les preocupacions disminueixen la nostra capacitat de concentració. Doncs en l'esport passa exactament igual. Un equip és un col·lectiu, és generar automatismes. Són rutines al camp. Funcionalitat en estat pur.

L'altre dia Gerard Piqué explicava via Twitter que la millor parella que ha tingut com a central és Carles Puyol. “No ens calia parlar, amb una mirada en teníem prou”, afegia. Piqué i Puyol funcionaven com un de sol. L'ocupació d'espais. La sortida buscant el fora de joc, l'associació amb pilota o les ajudes i cobertures. Tot coordinat. Si qualsevol d'aquests dos elements varia, salta l'ecosistema sencer. I no per una qüestió de qualitat. Traiem Puyol i hi posem el millor Beckenbauer. ( Parlo del Kàiser com a exemple d'un dels millors centrals de tots els temps.) L'equip se'n ressentiria. Segur. D'entrada, Piqué necessitaria temps per entendre's amb el seu nou company. I com Piqué, tots els companys a la línia defensiva. Sergi Roberto miraria de reüll com actua per respondre en conseqüència, i Busquets condicionaria el joc de l'equip perquè confiaria encara més en la passada enrere i hauria de viure més pendent de fer les cobertures quan el central alemany decidís sortir d'excursió. Tot l'equip quedaria condicionat. El joc, o almenys alguns detalls, mutarien. El grup necessitaria temps per generar nous automatismes. Caldria crear noves rutines.

Per això, parlar de les dependències és tan obvi com estèril. O almenys parlar-ne tal com ho fem. S'analitza quins automatismes s'han vist afectats i les conseqüències que això ha tingut en el joc? Es detalla com ha corregit el grup determinada absència? Es dóna el marge necessari per generar noves rutines? La resposta més probable és que no. I segurament, això passa perquè tots tenim debatdependència.