Molt més que collons...
Potser un dels aspectes més enriquidors de l'evolució del futbol ha estat la disminució –que no eliminació– dels entrenadors que ho basen tot en la testosterona. Recordeu allò tan comú de “... i ara, sortiu i destrosseu-los!”, o “hem de guanyar per collons!”. Lamentablement, qualsevol que hagi trepitjat un vestidor i s'hagi calçat unes botes de futbol sap de què estem parlant i, segurament, bona part del costat més fosc del futbol tingui a veure amb aquestes pràctiques tan desafortunades.
El doble enfrontament Barça-Manchester City ha estat tàcticament tan ric que, pel bé del futbol, caldria un tercer temps perquè els entrenadors expliquessin la vivència (no val la roda de premsa, ja que en aquest escenari són molt pocs els tècnics que resolen les claus del partit). Escoltar les reflexions dels que en saben sobre els exemples pràctics ens permetria créixer a tots, aficionats i periodistes, però també als mateixos jugadors i a altres entrenadors.
Atenció. Uns pocs privilegiats van escoltar les explicacions de Pep Guardiola sobre el canvi de pressió que va organitzar en el descans després de la lliçó que el Barça va donar als cityzens en la primera part. En aquest període, el City va exercir pressió alta davant la sortida de pilota blaugrana, amb els extrems De Bruyne i Sterling sobre els laterals Roberto i Digne, amb Silva i Agüero sobre els centrals Mascherano i Umtiti i amb Gundogan sobre Busquets. Un contra un. El Barça se'n va sortir perquè els centrals no van patir ofec i perquè amb qualsevol paret la sortida quedava solucionada. En el minut 38, Silva i De Bruyne van canviar les posicions, els centrals del Barça van començar a rebre molta més intensitat defensiva i Guardiola va ordenar no marcar Sergio. Això sí, quan anés a rebre la pilota, Fernandinho aniria per ell a tota velocitat. Amb Busi jugant d'esquena el City va robar pilotes i va crear perill, la qual cosa va provocar que el mateix Sergio endarrerís la seva posició com a tercer central (un moviment habitual) per jugar de cara i sortir amb superioritat. Aleshores el ManCity va replegar files per provocar la sortida conduïda de Busquets. La teranyina de mig camp va provocar la recuperació de pilotes i la sortida al contraatac i, a més, va allunyar Sergio dels interiors i, sobretot, del trident. A Messi, Neymar i Suárez, després del descans, no els vam veure. I ja sabem per què.
Luis Enrique també va actuar. D'entrada, va sortir a jugar amb els centrals a cama canviada: Mascherano, que és dretà, a l'esquerra i Umtiti, que és esquerrà, a la dreta. Va sorprendre Guardiola, perquè davant de la pressió alta els jugadors barcelonistes guanyaven temps amb la cama més hàbil. L'asturià, però, va desfer la decisió després d'un quart d'hora. Per què? No ho sé interpretar. La veritat és que, malgrat el canvi, el Barça va seguir dominant el partit.
Classes particulars que, al mateix temps, són una demostració d'amor al futbol. Transparència de coneixements per provocar l'exercici mental dels tècnics per ser cada dia millors. Competència sana. I si ells ens ho fessin saber, ho podríem explicar millor. I tots seríem més bons. Si us plau.
Ministres nous
Els de Rajoy, és clar. És igual. Aquests, com aquells. Tots ho tenen clar. Res canvia. Adéu. Tenim pressa.