Ridícul (notable) i autocrítica (necessària)
El mateix dia dels fets, el diari Marca titulava en portada: Ompliu-lo de gols!, sobre una foto del camp del Legia de Varsòvia amb les graderies buides. Era un missatge, triomfalista i realista a parts iguals, dirigit als jugadors del Real Madrid que s'havien d'enfrontar al –possiblement– pitjor equip de la fase de grups de la Champions.
En un camp buit, la penya dels germans Padrós es va deixar remuntar un 0 a 2 a favor per l'actual sisè classificat de la lliga polonesa, que, consumides catorze jornades, és liderada pels “potentíssims” Lechia Gdansk i Jagiellonia, per aquest ordre. El ridícul és més que notable.
“Cent vegades cada dia burlem els nostres propis defectes, censurant els dels altres”, em podria objectar –si fóssim coetanis i em fes l'honor de llegir aquestes notes– el pensador francès Michel de Montaigne (1533-1592). “Parleu del Barça!”, hi afegiria segurament aquest humanista, que veié horroritzat com catòlics i protestants es degollaven despietadament. Parlem-ne, doncs.
La derrota amb el City
Tampoc em van semblar “d'escàndol”, com els va qualificar Luis Enrique, però sí d'alta escola –marca de la casa–, els nostres primers 38 minuts a l'Etihad Stadium de Manchester. De fet, mai un equip de Pep Guardiola havia estat tan maltractat futbolísticament per un rival. Fins a l'errada de Sergi Roberto, els vam donar un bany. La pilota, no van ni olorar-la. Per tant: quan s'hi aplica, l'equip manté la jerarquia intacta. I sense Piqué, ni Iniesta. A propòsit: bon partit d'André Gomes. El portuguès ha de ser el quart migcampista i necessita partits per adaptar-se i agafar confiança. Jugar al mig del camp del Barça és complicadíssim.
Però els vam perdonar lamentablement i ells, sobretot a còpia d'intensitat i de córrer molt, ens van acabar superant. Que això passi en Champions, molesta. No és cap desastre perdre al camp del líder de la Premier, evidentment, i d'acord també que tots els detalls se'ns van girar en contra (regalem el primer gol, Ter Stegen s'empassa el segon, Gomes falla l'empat, el tal Kassai no veu el braç d'Agüero...), però una cosa és caure amb el City tancat a la seva àrea i suplicant a l'àrbitre que xiuli el final, i una altra és haver entregat la segona part sencera. En partits d'aquest nivell, un equip campió no pot abandonar el combat a la meitat. I d'aquest Barça també s'espera que se sobreposi a les adversitats, si més no en el joc.
D'altra banda, contra el City també es va evidenciar cruament que les nostres bandes són defensivament uns coladors. I els rivals prou que ho saben. Contra davanters ràpids i talentosos: patim i patirem. Els laterals del Barça han de saber defensar com un defensa i atacar com un davanter. Fi de la discussió.
Guanyar a Sevilla
La millor manera de treure el mal regust de Manchester és guanyar demà el Sevilla del peculiar Jorge Sampaoli, un tècnic capaç de dir que el seu Universidad de Chile (campió de la sud-americana de 2011) “havia jugat millors partits que el Barcelona” (La Nación, 4/1/2012). Deliris de grandesa al marge, perquè la semblança entre aquella “U” i el Barça era com la que hi pot haver entre un bon kart de competició i el Ferrari F310 de Schumacher, l'afirmació desvela que l'ideal de l'argentí és, precisament, el Barça.
Confiem que a Nervión Busquets recuperi el bon toc i que Suárez sigui el killer implacable que aquesta temporada encara no hem vist.
