Feblesa
Si el futbol és un estat d'ànim, comprovar el rau-rau del barcelonisme no convida precisament a l'entusiasme. Comença a ser perillosa norma que aquest sentiment pesarós no correspongui a res semblant a la realitat. Si mirem el diagnòstic, detallat en perfecte radiografia, els diversos arguments composen un quadre prou entenedor. Cada cop que el Barça perd en sabem les causes de seguida. Per tant, l'esforç i la correcció ho poden solucionar sense gaires problemes, vist el talent en nòmina. Ara hom parla de la mala sortida de pilota, el paper dels interiors, el lideratge de Piqué en defensa, la soledat de Busquets i unes quantes explicacions de propina que ens estalviarem. Més pelut resulta entendre aquesta evident fluixesa emocional que s'estén com una taca d'oli entre els diversos estaments del club, tret de l'entrenador, un empedreït positivista que sap quan toca enviar ànims per combatre endèmics pessimismes. L'equip preocupa relativament, comprovada la seva qualitat i personalitat competitiva per superar desfetes prou ràpid. Més aviat, ocupem-nos de la parròquia, incapaç de dipositar confiança cega en el seu onze per molt que s'hagi guanyat el suport amb escreix. Deu ser cosa de l'ADN, de la personalitat d'una massa social convençuda que les coses només poden anar a pitjor i el got, naturalment, apareix mig buit tan bon punt es torça mínimament el panorama. Sobta que, després d'anys i panys de magnificència, es mantingui tossuda aquesta feblesa d'esperit i es plantegi, anant a terreny concret, el partit d'avui a Sevilla com l'antesala d'un disgust, l'espera de confirmar vés a saber quina pèssima notícia, que, a sobre, arrossegarem quinze dies per la falta de nous partits de competició. Dues setmanes que es faran interminables si ensopeguen a Sevilla. Pitjor resultarà el rum-rum que no pas la pèrdua dels tres punts. En cada derrota desapareix la confiança d'escena com si hagués estat un miratge, com si la recança fos el sentiment coherent.
Alguna cosa no gira rodona, deixant de banda el proverbial fatalisme, quan expresses dubtes existencials de visita al Pizjuán. Ben mirat, es planteja la situació ideal per recordar qui ets, per molt respecte que generi el Sevilla, Sampaoli i els anys que fa que els andalusos fan les coses de primera. És precisament allà –i no al camp del City encara que hi sigui Guardiola–, on has de ratificar que continues fort i convençut de les pròpies capacitats, sense recórrer a cap mena d'excusa ni justificació, que el Barça, malgrat precisar-los, pot rendir orfe d'Iniesta i Piqué. I feble deu anar també la institució quan perllonga la cacera de bruixes contra un dels seus consocis, acusat de traïció quan només exigia la deguda transparència, obligatòria en un Barça plenament democràtic. I gens sòlid s'ha de sentir el president per creure's les seves mentides, titllant de falsedats el que la veritat ha demostrat, que ells s'han exonerat i que el club és culpable de frau fiscal, per això es volen acarnissar amb qui va deixar les seves vergonyes a l'aire. Sobta aquesta flaquesa en diversos ordres. Ens hem convertit en esclaus de l'últim resultat. No és ja oportunisme, sinó símptoma preocupant de carències endèmiques. Sort de les victòries, que tapen tanta inconsistència inexplicable segons cànons lògics.