Fluïdesa i moviment a Anfield
Quan el 23 de maig del 2005, Steven Gerrard va aixecar la cinquena copa d'Europa del Liverpool, sota l'alegria pel títol i l'emoció de la remuntada protagonitzada en la segona part (després d'anar perdent 3-0 contra el Milan en el descans) s'hi amagava un subtext molt específic per a la generació més jove d'aficionats reds: els menors de 20 anys sabien que pertanyien a un club històric, de llegenda, però no havien viscut en primera persona cap èxit. S'havien de conformar amb els records que els explicaven els seus familiars de més edat rememorant l'època daurada (de mitjans dels 70 a final dels 80 del segle passat) i tenien moltes ganes de viure-ho en primera persona, tenien ganes de canviar la melancolia i la nostàlgia de quan els d'Anfield dominaven Europa per l'eufòria d'experimentar ser el millor equip de la competició continental, ara i aquí.
Un dècada després, els aficionats tornen a sentir un pessigolleig il·lusionant: el Liverpool és un ferm candidat a guanyar la lliga anglesa, títol que va obtenir per última vegada fa 26 anys. Aquesta sensació, més enllà que ara sigui el líder de la competició, té unes bases fermes, ben fonamentades, en l'aspecte futbolístic. Observant els últims partits del Liverpool, s'identifica clarament que el tècnic, Jürgen Klopp, té subratllats en el seu manual els conceptes essencials del remolí danubià: a) la recerca de la fluïdesa en el joc gràcies al principi del moviment; b) la capacitat que han de tenir tots els jugadors per atacar i defensar. De fet, per buscar aquesta polivalència, per buscar aquest fluïdesa, Klopp ha fet una clara aposta per desnaturalitzar els perfils clàssics que es reclamen per a les diverses posicions, especialment en defensa: migcampistes de contenció jugant com a centrals (Joel Matip ho fa habitualment i Lucas Leiva ho va fer diumenge contra el Watford), migcampistes jugant de laterals (Milner). Aquesta falta d'especificitat costa a l'equip alguns gols per falta de contundència defensiva, però li permet, per contra, dos aspectes primordials: un és la sortida neta i ràpida de la pilota per imprimir un ritme de joc vertiginós. Si hi sumem l'extrema mobilitat de les peces en fase ofensiva (la caiguda dels puntes a la línia de mig camp per descarregar el joc de cares, permet crear espais que aprofiten tant els teòrics interiors o pivots com els laterals), es produeix el col·lapse del sistema defensiu rival. El segon aspecte vital és que, en no haver-hi especialistes defensius, és bàsic generar un corrent de solidaritat col·lectiva defensiva, que requereix una implicació total, per robar a camp contrari i imprimir una velocitat irresistible al joc.