Quan el 23 de maig del 2005, Ste­ven Ger­rard va aixe­car la cin­quena copa d'Europa del Liver­pool, sota l'ale­gria pel títol i l'emoció de la remun­tada pro­ta­go­nit­zada en la segona part (després d'anar per­dent 3-0 con­tra el Milan en el des­cans) s'hi ama­gava un sub­text molt específic per a la gene­ració més jove d'afi­ci­o­nats reds: els menors de 20 anys sabien que per­ta­nyien a un club històric, de lle­genda, però no havien vis­cut en pri­mera per­sona cap èxit. S'havien de con­for­mar amb els records que els expli­ca­ven els seus fami­li­ars de més edat reme­mo­rant l'època dau­rada (de mit­jans dels 70 a final dels 80 del segle pas­sat) i tenien mol­tes ganes de viure-ho en pri­mera per­sona, tenien ganes de can­viar la melan­co­lia i la nostàlgia de quan els d'Anfi­eld domi­na­ven Europa per l'eufòria d'expe­ri­men­tar ser el millor equip de la com­pe­tició con­ti­nen­tal, ara i aquí.

Un dècada després, els afi­ci­o­nats tor­nen a sen­tir un pes­si­go­lleig il·lusi­o­nant: el Liver­pool és un ferm can­di­dat a gua­nyar la lliga anglesa, títol que va obte­nir per última vegada fa 26 anys. Aquesta sen­sació, més enllà que ara sigui el líder de la com­pe­tició, té unes bases fer­mes, ben fona­men­ta­des, en l'aspecte fut­bolístic. Obser­vant els últims par­tits del Liver­pool, s'iden­ti­fica clara­ment que el tècnic, Jürgen Klopp, té subrat­llats en el seu manual els con­cep­tes essen­ci­als del remolí danubià: a) la recerca de la fluïdesa en el joc gràcies al prin­cipi del movi­ment; b) la capa­ci­tat que han de tenir tots els juga­dors per ata­car i defen­sar. De fet, per bus­car aquesta poli­valència, per bus­car aquest fluïdesa, Klopp ha fet una clara aposta per des­na­tu­ra­lit­zar els per­fils clàssics que es recla­men per a les diver­ses posi­ci­ons, espe­ci­al­ment en defensa: mig­cam­pis­tes de con­tenció jugant com a cen­trals (Joel Matip ho fa habi­tu­al­ment i Lucas Leiva ho va fer diu­menge con­tra el Wat­ford), mig­cam­pis­tes jugant de late­rals (Mil­ner). Aquesta falta d'espe­ci­fi­ci­tat costa a l'equip alguns gols per falta de con­tundència defen­siva, però li per­met, per con­tra, dos aspec­tes pri­mor­di­als: un és la sor­tida neta i ràpida de la pilota per impri­mir un ritme de joc ver­ti­ginós. Si hi sumem l'extrema mobi­li­tat de les peces en fase ofen­siva (la cai­guda dels pun­tes a la línia de mig camp per des­car­re­gar el joc de cares, per­met crear espais que apro­fi­ten tant els teòrics inte­ri­ors o pivots com els late­rals), es pro­du­eix el col·lapse del sis­tema defen­siu rival. El segon aspecte vital és que, en no haver-hi espe­ci­a­lis­tes defen­sius, és bàsic gene­rar un cor­rent de soli­da­ri­tat col·lec­tiva defen­siva, que reque­reix una impli­cació total, per robar a camp con­trari i impri­mir una velo­ci­tat irre­sis­ti­ble al joc.