Acan Barça passen coses que mereixen una sèrie sencera d'expedients X. Per exemple, les que tenen a veure amb la comunicació. L'episodi de dimarts passat és per posar-se a plorar: el Barça anuncia que els mitjans de comunicació ja no tindran accés als professionals, ja que han decidit impulsar els canals propis i només a través d'aquests serà possible escoltar els cracs blaugrana. Compte! Tots! Per exemple i per donar-li actualitat, ni les jugadores del femení de futbol que dimecres van jugar a Europa contra el Twente holandès ni els de l'handbol que tenen Champions a París aquest cap de setmana. Algú es pot imaginar com n'és, d'important, per a aquests esportistes la promoció que fan els mitjans d'aquests dos esdeveniments? Un imagina que el club pren una decisió d'aquesta dimensió després d'un gran debat intern posant sobre la taula tots els pros i els contres d'una mesura, com a mínim –deixeu-m'ho dir així–, arriscada. Com que la reacció va ser immediata i contundent, el club va rectificar amb una nota de cinc ratlles a les deu de la nit parlant de “confusió” i de “compromís del club amb la transparència i l'accés a la informació”. O sigui, ens hem quedat on érem. O sigui, de reflexió profunda, cap. Un nyap. Un altre.

He escoltat que un directiu del mateix Barça –amb força pes en la junta– ha qualificat la situació de “poc important” i de “debat de periodistes per a periodistes”. Em sap greu discrepar. Els professionals dels mitjans de comunicació parlem del Barcelona per a la gent; entrevistem els cracs per a la gent; mirem d'explicar el seu dia a dia i els partits per a la gent; ens devem, en definitiva, a la gent. I si ells ens neguen l'opció, no podrem fer la feina. I la gran perjudicada, sense dubte, és la gent que li ve de gust saber què passa a can Barça, cóm estan Messi i Neymar, com van les recuperacions de Piqué i Iniesta o què sent Luis Enrique amb la lesió d'Umtiti. I del matrimoni Barça-mitjans de comunicació n'ha sortit el fenomen que avui coneixem, aquesta imperial barreja de sentiments i negocis que mou el club cap els 1.000 milions d'euros d'ingressos.

En canvi, des del Barça es donen massa senyals que el tema de la comunicació molesta. De portes enfora, els assassinats ideològics han sovintejat en els mitjans –que quedi clar– per culpa d'uns caps venuts al poder que han preferit conservar la seva cadira abans que defensar el periodisme. Això sí, en la junta de can Barça aquests moviments sospitosos s'han rebut amb extraordinària satisfacció. Cadascun dels directius manega les seves empreses i busca els millors professionals, però en el cas del periodisme, com més ninots, millor. Una llàstima. I en funció de la línia editorial es concedeix aquesta meravellosa “transparència” de què parlava el club en la seva nota de dimarts. Modernitat? O mediocritat?

De portes endins, què passaria si en sis anys el Barcelona hagués necessitat cinc entrenadors i el sisè estigués en la corda fluixa? Que parlaríem de desastre, oi? Doncs des del 2010, Pere Jansà (mig any), Ketty Calatayud (onze mesos), Xavi Martín (quasi dos anys), Albert Montagut (quasi dos més) i Albert Roura (l'actual) han fet una feina molt difícil, sobretot, perquè construir un discurs d'un relat inexistent és gairebé una missió impossible. I encara més quan els egos dels directius empenyen els professionals a haver de prostituir permanentment la seva línia de treball. Revolts fins al mareig. Sembla que amb projectes diferents s'han equivocat tots. Ningú l'ha encertat. Què passa allà dins perquè els errors en comunicació penalitzin tant el club? Perquè la llista, lamentablement, és llarguíssima! El sí però no de dimarts, és evident, no respon a la decisió d'un cap de comunicació. El club demostra que no té cap respecte per la seva feina (això sí: qui no vulgui assumir segons què, també pot marxar...).

Comunicació. Atenció prioritària. Pel bé del Barça (que no dels periodistes).