El mateix dia que a la contraportada d'aquest diari Xavi Torres ens oferia una lliçó de futbol a propòsit dels moviments tàctics ordenats per Pep Guardiola i Luis Enrique en el partit de la fase de grups de la Champions que el Manchester City i el Futbol Club Barcelona van jugar a la ciutat anglesa el dia de Tots Sants, al peu de la pàgina 3, en la secció Amos del Seu Silenci, hi havia un breu amb una queixa de Diego Armando Maradona –“Estem donant massa importància a l'entrenador, tanta com als jugadors”–, que, per estar al dia, hauríem d'entendre com un epitafi.

Per a qui no tingui memòria o s'hagi habituat recentment a passar pel vomitori dels estadis, cal dir que Maradona era un jugador argentí de finals del segle passat distingit per ser traçut, rabassut, addicte a les drogues i a la sofisticació escassa. Una mena d'heroi de les telenovel·les sud-americanes de l'època que Josep Lluís Núñez va fitxar per 1.200 milions de pessetes el 1982 i que el va vendre al Nàpols, al cap de dos anys, després d'unes quantes lesions, malalties i escàndols de gran patetisme i baixa estofa. Era un futbolista de grans jugades, l'ideal dels qui tenen el futbol com la quinta essència dels xuts al carrer i als descampats de barriada. Se'l recorda internacionalment pels dos gols que va fer el 22 de juny de 1986 contra Anglaterra en els quarts de final de la copa del món de Mèxic, que guanyaria amb la selecció de l'Argentina. Són els gols coneguts com “la mà de Déu” i “el gol del segle”. El primer és un gol de truà, fet amb una mà amagada al darrere d'un bot de cap curt, i el segon, un gol de fúria i empenta marcat després de dotze tocs de pilota, deu segons, 62 metres i sis driblatges. I són famosos sobretot perquè, quatre anys abans, l'Argentina havia perdut contra Anglaterra l'orgull patriòtic a la Guerra de les Malvines, i van ser viscuts com el rescabalament d'un honor tan primari com el futbol de la seva queixa.