La victòria dels Cubs de Chicago en les sèries mundials de beisbol ha aconseguit una proesa: fer-me veure un partit d'aquest esport. No havia aconseguit mai acabar-ne un, però en aquesta ocasió va vèncer l'emoció col·lectiva que s'hi vinculava. Feia 108 anys que els Cubs no guanyaven les sèries mundials, i van arribar a la final d'un pèl. A les finals van perdre el dos primers partits. Van aconseguir empatar la sèrie de set. Van empatar en el darrer minut del darrer partit i van guanyar en la pròrroga. Mare! Segur que de tot plegat ix una pel·lícula, perquè no es pot esperar més emoció.

Em va sorprendre, i em va sorprendre molt, l'emoció que aquesta victòria despertava arreu dels Estats Units. És comprensible per la història –sembla que mai cap equip professional en cap esport en els Estats Units ha trigat tants anys a tornar a guanyar el títol–. Però em va semblar veure-hi també un gran respecte pels seus seguidors. Perquè la gent dels Chicago Cubs no ha deixat mai de ser dels Chicago Cubs ni tenint en compte que no guanyaven gens i que la gent es burlava d'ells. Fins i tot en la pel·lícula Retorn al futur fan veure que els Cubs guanyen les sèries mundials com explicant així la cosa més improbable que podia arribar a passar en el més improbable dels futurs.

La felicitat, doncs, com es pot esperar, va ser completa. Em van impressionar algunes escenes que van envoltar la final, però sobretot em va impactar molt el cas d'un home que se'n va anar al cementiri a escoltar el partit al costat de la tomba de son pare. Es veu que s'havien promès l'un a l'altre que si algun dia els Cubs arribaven a la final anirien junts a veure-la. Des que ell era petit. El pare ja no ho va poder veure, però el fill, representant una afició com poques hi deu haver al món, va complir la promesa i va ser molt feliç.

L'esport té aquestes coses i per aquestes coses ens agrada tant.