La victòria dels Cubs de Chi­cago en les sèries mun­di­als de beis­bol ha acon­se­guit una pro­esa: fer-me veure un par­tit d'aquest esport. No havia acon­se­guit mai aca­bar-ne un, però en aquesta ocasió va vèncer l'emoció col·lec­tiva que s'hi vin­cu­lava. Feia 108 anys que els Cubs no gua­nya­ven les sèries mun­di­als, i van arri­bar a la final d'un pèl. A les finals van per­dre el dos pri­mers par­tits. Van acon­se­guir empa­tar la sèrie de set. Van empa­tar en el dar­rer minut del dar­rer par­tit i van gua­nyar en la pròrroga. Mare! Segur que de tot ple­gat ix una pel·lícula, perquè no es pot espe­rar més emoció.

Em va sor­pren­dre, i em va sor­pren­dre molt, l'emoció que aquesta victòria des­per­tava arreu dels Estats Units. És com­pren­si­ble per la història –sem­bla que mai cap equip pro­fes­si­o­nal en cap esport en els Estats Units ha tri­gat tants anys a tor­nar a gua­nyar el títol–. Però em va sem­blar veure-hi també un gran res­pecte pels seus segui­dors. Perquè la gent dels Chi­cago Cubs no ha dei­xat mai de ser dels Chi­cago Cubs ni tenint en compte que no gua­nya­ven gens i que la gent es bur­lava d'ells. Fins i tot en la pel·lícula Retorn al futur fan veure que els Cubs gua­nyen les sèries mun­di­als com expli­cant així la cosa més impro­ba­ble que podia arri­bar a pas­sar en el més impro­ba­ble dels futurs.

La feli­ci­tat, doncs, com es pot espe­rar, va ser com­pleta. Em van impres­si­o­nar algu­nes esce­nes que van envol­tar la final, però sobre­tot em va impac­tar molt el cas d'un home que se'n va anar al cemen­tiri a escol­tar el par­tit al cos­tat de la tomba de son pare. Es veu que s'havien promès l'un a l'altre que si algun dia els Cubs arri­ba­ven a la final ani­rien junts a veure-la. Des que ell era petit. El pare ja no ho va poder veure, però el fill, repre­sen­tant una afició com poques hi deu haver al món, va com­plir la pro­mesa i va ser molt feliç.

L'esport té aques­tes coses i per aques­tes coses ens agrada tant.