Símptoma Guardiola
Pep Guardiola ja no és entrenador del Barça. Encara que alguns sembla que no se'n volen fer a la idea i d'altres fan el que poden per esborrar que ho ha estat. Així d'extremes són les emocions que aixeca al seu voltant l'entrenador català. Jo me'n vaig fer a la idea de seguida que vaig poder, encara que només fos per una qüestió de salut, física i mental. No volia caure en el mateix error que ja havia comès anys abans, quan Núñez i Gaspart van decidir fer fora Johan Cruyff. En ple desconsol per aquell malaurat fet, em vaig plantejar, i ho vaig escriure: com podrem viure la resta de les nostres vides sabent que no tornarem a veure una cosa tan meravellosa com els anys del dream team? Evidentment, vaig tenir la sort vital de no tenir raó, perquè després van venir els millors anys del Barça de Rijkaard i en acabat els meravellosos anys amb Guardiola. És per això que, quan Guardiola va decidir anar-se'n, no vaig tenir cap dubte que em quedava amb aquells records inesborrables de futbol i títols i amb l'enorme satisfacció particular que em va reportar haver escrit un llibre sobre el seu “pensament futbolístic i vital”. Però també em vaig prometre no ser ostatge d'aquells records i no utilitzar-los com a referència per al que hagués de venir després. És més, tenia la confiança que el que hagués de venir difícilment seria dolent, per poc que s'aprofités el llegat que deixava Guardiola en forma d'idea futbolística i d'actitud de treball.
Per això i per altres coses m'incomoden profundament aquestes baralles que tenen com a centre i excusa Pep Guardiola. Potser els culers ens les mereixem per com s'han fet sovint les coses dins el club i en l'entorn, però ell no les mereix. Cap a ell només hem de tenir agraïment profund i orgull que sigui un símbol del Barça. Que em sembla que és el que sent la majoria silenciosa del barcelonisme. Però no la sorollosa. El barcelonisme no està en pau amb Guardiola perquè no està en pau amb ell mateix. Es divideix a partir de qualsevol escletxa, les que es fan soles i les que es fan premeditadament. Guardiola és ara l'escletxa de moda per furgar en les ferides que divideixen el barcelonisme. I ho veiem cada dos per tres.
La primera víctima del conflicte és el Barça, que no troba la pau respecte al passat, que no sap gaudir del present i que desenfoca el futur. Alguns odien Guardiola simplement perquè fa pensar. I el seu pensament i la seva obra van sacsejar el barcelonisme. Els que l'odien ho fan també perquè es van sentir descol·locats, amb els esquemes trencats. I continuen preferint el costum que la innovació, les consignes que les idees, els clixés que els dubtes, la rutina que la creativitat, la comoditat que l'evolució, l'statu quo que l'aventura, l'homogeneïtat que la diferència, donar lliçons que aprendre, la caverna que la gespa. O sigui, reduir-ho tot a estar contra Guardiola o estar amb Guardiola. Però ser més guardiolista que Guardiola mateix, o sigui, utilitzar-lo per menystenir qualsevol cosa que pugui fer el Barça post-Guardiola, tampoc no és gens edificant. És només seguir la lògica del conflicte.
I en el conflicte hi ha danys col·laterals, com ara Luis Enrique i Messi. El Barça ja no juga com amb Guardiola, però és que els rivals tampoc ja no juguen com ho feien contra el Barça de Guardiola. Tot canvia. També Guardiola. Hi ha un llibre de Martí Perarnau que ens explica com ha evolucionat. També ho ha fet el Barça amb Luis Enrique. És cert que ha perdut estètica respecte al de Guardiola. Però competeix tant o més bé. Els elogis a Guardiola no són incompatibles amb els elogis a Luis Enrique. No ho haurien de ser. El que està fent el tècnic asturià té mèrit. Si no el comparéssim amb el Barça de Guardiola, segurament el seu seria del millor que hem vist en la història. I, a sobre, continua guanyant. No és just valorar el Barça amb els paràmetres d'abans. I tampoc no és bo sobrevalorar Luis Enrique per desqualificar el passat.
Tampoc no és just ni edificant reduir-ho tot a Messi. Ni Guardiola, ni Luis Enrique; tot és Messi, està de moda dir ara. És clar que Messi és decisiu, perquè és el millor de la història ja en aquest punt de la seva carrera. Però sense entrenadors com Guardiola i Luis Enrique tampoc no hauria excel·lit com ho fa. Si no, pensem en la selecció argentina o en la segona part de Manchester o la primera de Sevilla, en què ell també era al camp. És capaç de tot, però no sempre si l'equip no l'acompanya. És clar que hi haurà una era Messi, però no serà incompatible amb una era Guardiola ni amb una era Luis Enrique, segurament. Mentrestant, alguns prefereixen amargar-se pensant què serà de nosaltres quan no hi sigui Messi (Piqué, futur president, ja ens va explicar la situació!) en lloc de continuar gaudint el present. Alguns continuen preferint poder dir algun dia “jo ja ho vaig dir” que tenir esperança en el futur, encara que no hi hagi Messi. Jo no m'he penedit gens d'haver-me empassat aquella reflexió en el comiat de Cruyff. Hi he sortit guanyant.