Plom i boira
El Barça havia aprofitat tants dies d'absència de futbol per cultivar la dimensió de Més que un club. Va treure del debat partidista el patrocinador de la samarreta substituint Qatar per Rakuten i ahir va omplir la llotja del Camp Nou de nens per celebrar els deu anys de la feliç col·laboració amb Unicef. Però les flors i les violes es van acabar quan l'àrbitre va xiular el començament del partit. Potser abans i tot, quan Messi va caure de la convocatòria per una gastroenteritis. Vist el partit i el resultat final, és obvi que les coses impossibles que només ell sap fer haurien anat molt bé per resoldre un partit complicat i embolicat. Al Barça li va faltar Messi i potser també Suárez, sancionat, però sobretot li va faltar sort. I li va sobrar la negació del Màlaga. I on no van arribar els jugadors de Juande, hi va arribar l'àrbitre, col·laboracionista amb el que només destruïa i mesquí amb el Barça, sobretot en el penal a Piqué que no va voler xiular, perquè veure'l, el va veure tothom.
Les condicions del partit van quedar establertes des del primer segon. El Barça hauria d'atacar contra un mur. No hi havia subtilesa en la (contra)proposta de Juande Ramos: un 5-4-1 sense pressió alta, replegat dins el seu camp, amb tot els homes darrere de la pilota, inclòs Sandro, el vèrtex del mur. No va sorprendre Luis Enrique, que ja s'ho esperava. La recepta de l'asturià va ser posar tots els homes davant de la pilota excepte els dos centrals. I a partir d'aquí, ser amples i profunds amb una circulació viva de la pilota. On el Barça volia vida, el Màlaga volia un partit mort. Els visitants buscaven el temps com a aliat perquè als locals les cames se'ls carreguessin de plom i les idees, de boira. L'arrencada va ser com volia el Barça. Dinàmica i amb bon aspecte. Els laterals eren profunds, sobretot Sergi Roberto, la pilota corria d'una banda a l'altra i arribava a l'àrea per a la rematada. Només va faltar encert. El Barça creava ocasions, però cap no era prou neta perquè acabés en gol. La raó principal era l'espessor del mur malagueny, però també n'hi havia una altra, potser més subtil però tant o més important. Els interiors blaugrana, Denis i Rafinha, jugaven molt a prop dels davanters i participaven poc en l'elaboració de les jugades, encomanada als dos centrals i a Busquets. El Barça arribava perquè hi posava ganes, però les arribades eren sempre massa poc netes perquè acabessin en gol. Potser hauria estat preferible no arribar tantes vegades i haver-ho intentat amb la jugada més mastegada. És fàcil dir-ho un cop vist el partit, però no seria sobrer posar-ho en l'anàlisi posterior per a quan vinguin més rivals disfressats de mur.
Sense encert, el temps jugava a favor del Màlaga. El Barça lluitava contra els onze rivals i contra el plom a les cames i la boira al cap. Cada vegada era més clar que perquè hi hagués un gol decisiu calia, a més de l'encert del Barça, algun error del Màlaga. Sense Messi ni Suárez, era difícil sacsejar el partit des de la banqueta. I Alcácer encara no és solució. L'equip va millorar amb l'entrada d'Alba, André Gomes i Rakitic i va crear més perill amb Piqué de davanter centre, però ho va fer encara amb més pressa i, per tant, menys precisió. Va ser més de la mateixa cosa i ni a l'heroica va poder marcar el Barça. I quan ja semblava inevitable, l'àrbitre sortia al rescat. No hi ha manera d'agafar impuls en la lliga.