El geni, el Barça i el futbol
D'aquell Messi amb cara de nen que marcava la diferència per convertir el Barça entrenat per Pep Guardiola en una màquina de guanyar i, conseqüentment, en el millor equip de la història, hem passat a un Messi amb cara d'home barbut que, quan està en forma, domina tots els registres i situacions del joc amb una superioritat insultant.
Permeti'm una suposició: posem per cas que vostè detesta el futbol. Que vostè subscriu la cicuta que hi va dedicar Jorge Luis Borges: “El futbol és popular perquè l'estupidesa és popular.” Doncs bé, si malgrat això i després d'haver vist el recital que va oferir Leo Messi a Glasgow (un més, i ja en van...), vostè no fos capaç de sentir-hi admiració, li diria el mateix que l'escriptor britànic J.B. Priestley (de qui recordo haver llegit Ha vingut un inspector) retreia als seus col·legues intel·lectuals d'esquerres que menyspreaven el futbol i els seus aficionats: “Dir que el futbol és un estol de vint-i-dos mercenaris donant puntades de peu a una pilota és com dir que un violí és una mica de fusta i tripa o que Hamlet no és més que paper i tinta.” L'argentí és un artista.
L'actual Messi juga de tot: és Beckenbauer, és Xavi, és Garrincha, és George Best, és Romário... I és Cruyff. I és Maradona. I és Pelé. Geni incomparable, és Leo Messi: simplement, el millor. I m'esgarrifa imaginar com s'hauria escrit la història si aquell nen de Rosario hagués anat a parar a Madrid per jugar amb la penya dels germans Padrós... Evidentment, ho faria sense haver de patir acarnissaments judicials, ans al contrari, hauria comptat amb tots els poders –fàctics i reals– a favor seu.
En aquest escenari tenebrós, les teràpies per desenganxar-se del futbol haurien fet fortuna a casa nostra. Jo m'hi hauria hagut de gastar força diners. Desenganxat del futbol però no del Barça (es porta a la sang), només aniria al Palau Blaugrana. I quan algú em preguntés: “Com ho portes, això del futbol?”, la meva resposta seria: “Futbol? Ja no m'interessa. Saps què en deia Borges?”...
En fi, quina gran sort que ens agradi el futbol i poder gaudir de Messi. I que bonic, sobretot, que jugui al Barça.
Guanyar a Anoeta
I al voltant de Messi hi ha un gran equip. Després de segellar el primer lloc del grup de la Champions (mentre que altres especulen sobre si els convindria més ser segons, darrere el Dortmund. S'ha de ser pocapena...), demà només ens val guanyar a Anoeta.
Són tres punts vitals, i si juguem amb els millors crec que no hi hauria d'haver gaires problemes. I espero que André Gomes repeteixi titularitat. Insisteixo: el portuguès necessita partits per agafar confiança i assimilar el sistema, ple de matisos. Per qualitat i presència, i per la inversió feta. Per mi, Gomes és el quart migcampista.
La humiliació del bàsquet
Tornant a Glasgow: els jugadors del Celtic semblaven reclutats de l'exèrcit de Braveheart. Quina intensitat! Els escocesos sabien que només deixant-hi la pell podrien mirar d'evitar la golejada. D'això se'n diu honorar la samarreta. És a dir, tot el contrari del que van fer els nostres basquetbolistes i el seu tècnic. D'allò ja en fa una setmana, però no s'oblida. Algú els ha explicat què és el Barça? I què significa jugar contra el Madrid? Es pot perdre (contra el Madrid i al Palau), però donant-ho tot. Com si fos l'últim partit de les seves vides. I no d'aquella manera, tan humiliant i indigna.
