Fidel
La geopolítica de l'esport a voltes té cops amagats. Cuba i els Estats Units han estat enemics polítics acèrrims durant dècades, però han compartit la passió pel beisbol. Una passió francament localitzada. A Cuba el beisbol no té competidor com a esport de masses. El futbol no interessa, malgrat els repetits intents de Maradona per expandir-lo allí. El bàsquet, poc. Però el beisbol apassiona, com passa en algunes altres illes caribenyes. Però no ja a Mèxic, ni a Europa ni pràcticament enlloc més tret del Japó. La cosa és que el beisbol acaba sent el gran esport dels Estats Units, del Japó, de Cuba i de tres o quatre llocs més. I, per tant, acaba sent, de manera inevitable, un vincle d'unió entre els Estats Units i Cuba, enemics recalcitrants en tota la resta de coses.
Ho vam veure de fet en els primers passos de la normalització diplomàtica entre els dos països. Obama va anar a veure un partit de beisbol a l'Havana. Hi ha un munt de jugadors cubans en les grans lligues de beisbol dels Estats Units i, malgrat totes les dificultats de comunicació, són molt seguits a l'illa. Cap aparador millor per arribar al poble cubà, doncs, que un bon partit de beisbol.
Diuen que Fidel, el líder revolucionari que finalment va morir ahir després que durant dècades mig món hagués intentat, sense èxit, matar-lo, no gaudia amb l'esport. Que li interessava molt poc. La boxa sembla que li interessava una mica. Però en qualsevol cas no se sap que tingués un gran interès pel beisbol en concret. I mira que era un home que parlava de tot i que pensava que en sabia de tot. Potser era simplement que no li agradava.
Potser la vida de comandant no deixava lloc a banalitats com aquesta, un bon partit. O potser és que Fidel sabia del potencial per acostar els dos països que el beisbol comportava i simplement ho evitava per això.