El Barça va empatar ahir a Anoeta un partit que mereixia perdre. El que sí que hi va perdre va ser crèdit. I credibilitat. L'acumulació d'ensopegades al camp de la Real Sociedad pot semblar massa casualitat, però, aïlladament, les actuacions del Barça en aquest escenari expliquen perfectament per què no hi ha guanyat. Les dues últimes derrotes van ser perquè ni va jugar ni va fer acte de presència competitiva. L'empat d'ahir no va ser gaire diferent. El que va ser diferent va ser el magnífic partit que va fer la Real Sociedad. I si una cosa va ser paranormal ahir va ser que no guanyés el partit l'equip d'Eusebio. Del Barça, se n'esperava una altra cosa. Pels antecedents a Anoeta i per l'antecedent més recent, al camp del Celtic. Per una banda, se n'esperava més atenció i, per l'altra, un equip més connectat a la competitivitat i a Messi. Ni una cosa ni l'altra. De fet, les bones sensacions de l'equip a Glasgow amb vista a aquest partit i al clàssic s'havien contrarestat amb successos d'aquells que només passen en un club com el Barça de manera correlativa. Per ordre cronològic, el casament d'un jugador de la plantilla un divendres d'una setmana de partit; per molt bandejat que estigui Aleix Vidal, no es pot entendre. Després, la dimissió de la vicepresidenta econòmica. I, per rematar-ho, l'accident de Ferrari de Neymar el dia del partit. Per als supersticiosos, motius suficients per pensar que aquesta vegada tampoc no podia passar res de bo a Anoeta. Però si es deixa només en aquest terreny, el que li passa al Barça a Anoeta li tornarà a passar, i li passarà a més camps. És molt senzill: futbol i competir.

La primera part no va defraudar. El Barça, sí. Però el que va passar va estar en la línia de la tradició recent de les visites blaugrana a Anoeta: un fenomen estrany. Aquesta vegada no és només que semblés que el Barça estava absent, com ha estat habitual les últimes temporades, és que la Real també va jugar molt més bé que les vegades en què ha guanyat. L'equip d'Eusebio va jugar com el millor Barça. Va sortir dominador, passant-se la pilota, amb les línies avançades i ben juntes. Va crear jugades, va fer centrades, va forçar vuit córners i va rematar unes quantes vegades. Va jugar tant com ho sap fer el Barça que li va passar el que li passa al Barça moltes vegades: la seva bona producció futbolística no va tenir la recompensa del gol, o dels gols. Les temporades anteriors el Barça desapareixia. Aquesta vegada el Barça hi era, però anava vestit de blanc i blau.

El Barça es va limitar a fer el que fan els seus rivals quan es posa a jugar. Es va defensar, va intentar sortir quan recuperava la pilota, però no se'n sortia perquè el rival estava més ben posat i els seus davanters quedaven aïllats perquè no hi havia manera de connectar amb ells. Totes les jugades que intentaven els jugadors blaugrana morien abans de néixer. Totes les pilotes dividides eren per als locals, perquè estaven més ben posats, tenien les idees més clares i les cames més àgils. Entre la pressió i les presses, no hi havia manera que el Barça fos capaç de sortir jugant. Encara sort que a l'hora de treure aigua del vaixell i pilotes de l'àrea, tant Piqué com Mascherano estaven colossals.

Però el Barça té Messi, pensaven els aficionats culers, encara sota els efectes del joc multiplicador del crac argentí a Celtic Park. Doncs no, a Anoeta passen coses tan increïbles que el de la barba pèl-roja que ahir es veia més era Zurutuza, i no Messi, que no sabia per on agafar el partit. El millor per als blaugrana en la primera part va ser que acabés en empat a zero.

En la segona, l'únic equip que tenia marge de millora era el Barça. I ho va fer. Lleugeríssimament. Va entrar Denis per millorar un horrorós Rakitic i l'equip va mostrar un punt d'esforç. Amb tan poc, va ser capaç d'empatar el gol de Willian José. Amb una mica més, es podia haver assemblat a l'equip que va guanyar a Sevilla o a València. Però, vist el que es va veure, perquè Anoeta torni a ser un punt d'inflexió, caldrà desempolsar el llibre dels fonaments futbolístics del millor Barça.