Sembla que les darreres grans actuacions de Lionel Messi han fet créixer l'eficàcia i, per tant, la valoració mediàtica del personatge. Observant el desenvolupament dels partits contra el Sevilla i el Celtic, deixant el partit amb la Real a banda, he vist en el joc posicional del davanter antigues referències. Concretament les de Alfredo Di Stefano i Bobby Charlton. Aquests dos se situaven en una posició centrada davant de la defensa i iniciaven, en vertical, l'evolució del joc cap a la porteria contrària. Quan els apareixia un rival per disputar-los la pilota, la cedien als jugadors que els acompanyaven en la carrera endavant per les bandes. No interrompien el seu trot i se situaven en posició de rebre-la de nou. Ja prop de l'àrea feien les assistències per iniciar una jugada de gol o, en el cas de Di Stefano, bé xutava directament a porteria o sovint se situava per rematar per si li tornaven la pilota. Eren l'eix vertical de l'equip. Messi m'ha semblat que en els partits citats és quan, de manera més clara, ha seguit aquest esquema que és molt senzill, evita excessius driblatges i és d'una gran eficiència.

Di Stefano i Messi són argentins, ho he pensat quan he llegit a la revista El Pregó la reproducció de l'acta de declaració de la independència de l'Argentina a Tucumán, el 9 de juliol del 1816 que entre altres coses diu: “Era universal, constant i decidit el clamor del territori per l'emancipació solemne del poder despòtic dels reis d'Espanya” i, més endavant: “...és voluntat unànime i indubtable d'aquestes províncies trencar els vincles violents que els lligaven als reis d'Espanya, recuperar els drets de què foren desposseïts i investir-se de l'alt caràcter d'una nació lliure i independent del rei Ferran VII, els seus successors i metròpoli”. Caram amb els argentins, mereixedors per aquest fet de gran respecte. Els dos estats han evolucionat de manera diferent i ara veiem com els dos citats, per poder guanyar-se molt bé la vida, van haver de recalar de nou a la mare pàtria...