Que el Barça jugui al camp de l'Hèrcules per a alguns que tenim una edat és un viatge en el temps. Alguns vam veure el millor Hèrcules de la seva història, el dels anys setanta que va ascendir a primera divisió i s'hi va mantenir gairebé una dècada seguida. Mai més ha tornat a l'estadi José Rico Pérez una època com aquella, amb Arsenio Iglesias com a entrenador de l'ascens i jugadors com el porter Deusto, el central argentí Giuliano, els mitjos Baena i Saccardi i el davanter Barrios, que havia arribat al Barça de l'època. Aquell Hèrcules va jugar acceptablement bé algunes temporades i per això en recordem noms i moments.

Els temps ara són molt diferents. Tant, que sent ara un equip de segona B, l'Hèrcules ni tan sols omple el camp quan el visita el Barça, per molts atenuants que hi hagi: l'horari, el preu de les entrades i l'absència del trident blaugrana. I, a més, el format de la competició, que seria molt més atractiva si almenys aquesta eliminatòria fos a partit únic. En aquestes condicions, el Barça va afrontar el partit que fa més nosa del calendari, i encara més si el partit que hi ha a la pròxima cantonada és un clàssic força transcendent. Probablement cap dels jugadors que ahir van ser titulars ho seran contra el Madrid, potser amb l'excepció d'Umtiti. El primer que han d'evitar els que juguen és fer el ridícul. I el millor que poden fer és fer un bon partit. Els suplents habituals, per demanar torn, i els nois del planter, per dir qui són. Per a l'afició culer no hi ha gaire més atractius que fixar-se en jugadors concrets i plantejar alguns reptes. Marcarà Alcácer? Aleix Vidal juga avui potser perquè estava de viatge de nuvis a Alacant? On és Marlon (ai, la paperassa)? Aquest Carbonell pot ser el recanvi de Busquets que al primer equip no existeix? Aleñá aprofitarà el debut oficial? Marcarà Alcácer? Ai, no, que aquesta pregunta ja l'havia fet. Doncs, i si marca el debutant Marc Cardona abans que Alcácer? A punt va estar!

Algunes incògnites van ser aclarides, sobretot la d'Aleñá, que es confirma com un migcampista de toc però també de bona conducció, de capacitat per driblar en l'un contra un, i a més autor d'un bon gol. Altres es mantenen i potser alguna es perdrà en el temps i l'espai. Col·lectivament, els jugadors blaugrana van oferir un exercici d'estil més aproximat a l'ortodòxia que algunes de les últimes actuacions de l'equip titular. L'equip de Luis Enrique va ser molt acadèmic en l'arrencada del partit. Va tenir la possessió (també era el pla de l'Hèrcules), va jugar amb els laterals molt oberts i intentant arribades en profunditat, el mig centre (Carbonell) i els interiors (Denis i Aleñá) remenaven les cireres, i Alcácer s'oferia en la punta d'atac. El domini blaugrana, però, no va trigar a tornar-se retòric i improductiu. Un joc sense tenir en compte la porteria contrària. En el tedi, va ser quan em vaig submergir en els records de l'Hèrcules del passat. Ningú era capaç de sacsejar el partit. I semblava molt més apassionant el que passava a la llunyana Nova York per les notícies que arribaven del duel final pel campionat del món d'escacs entre Carlsen i Kariakin. Ui, però el gol de Mainz va activar les alertes blaugrana. Aleñá, el millor del partit, va evitar el ridícul. El partit era una nosa i ningú més va fer res perquè valgués la pena recordar-lo.