Respecte
Aquesta setmana de copa hem viscut un altre –sí, un altre– trist episodi en una sala de premsa. Va ser a la de l'Sporting de Gijón després que l'Eibar guanyés dimecres a El Molinón 1-2. L'entrenador local, l'estimat Pitu Abelardo, va perdre els papers amb el periodista del diari Marca Pablo Guisasola. El va insultar, a ell i al diari per al qual treballa. Lleig.
Doncs sí. Lamentablement, la idea està consolidada. Entre els entrenadors i, també, entre els aficionats. Només cal veure la reacció de determinats sectors de seguidors d'un club o d'un altre envers els mitjans de comunicació en èpoques de crisi de resultats. No cal parlar del nostre país, perquè l'exemple serveix per a qualsevol periodista de qualsevol lloc del món esportiu. Abelardo va dir a Guisasola de tot. El seu pecat, no defensar els interessos de l'Sporting. Com a periodista no en té cap obligació. Més aviat tot el contrari: l'essència de la professió és qüestionar-s'ho tot i explicar allò que passa perquè cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Hem arribat a un punt en què hi ha qui prefereix no saber la realitat del seu club per no haver de posar-se els dits al nas fent la pinça. Endavant, doncs. Per no parlar dels directius, és clar. Com a empresaris han construït bons negocis exigint màxim rigor als seus treballadors, però, al mateix temps, volen que els periodistes siguin discrets en les seves obligacions. Curiós.
Però, si em permeteu, el problema no és de cap d'aquests col·lectius. Hi ajuden, però no en tenen la gran culpa. Som nosaltres, el mateix sector, els que fa temps que ens hem disparat un tret al peu. Des de les empreses periodístiques que han retirat el protagonisme als periodistes fins als comportaments individuals d'aquells que viuen millor de genolls però amb la panxa plena que de peu havent de buscar menjar per les cantonades, passant pels oficinistes del periodisme que omplen les redaccions sense cap passió. És trist llegir a Vicente del Bosque –entrevista d'ahir, de Joanjo Pallàs, a La Vanguardia– dient: “L'altre dia vaig veure un programa en què van hipnotitzar tots els tertulians. Va ser la millor estona: tots callats.” Sense comentaris. Hem fet del crit un dels elements més imprescindibles de la professió. Així ens veuen. Així som. Hem cedit tant que un dia ens van fer fora dels hotels; un altre, dels avions i aviat ho faran de les sales de premsa. Ens han perdut el respecte i nosaltres en som responsables. No hem sabut estar a l'altura. I no falta gaire per al pas següent: els clubs donaran un comunicat per als diaris, un tall de veu per a les ràdios i una imatge i una opinió per a les teles. I a córrer. I a callar. I l'aficionat tindrà un missatge únic amb què conviure.
Per sort, el col·lectiu encara manté uns quants Astèrix a la seva Gàl·lia particular. Qui són? Llibertat d'opinió. Només des de l'autocrítica serem capaços de redreçar la professió. Mentrestant, respecte zero, fins i tot d'una persona habitualment tan educada com Abelardo. Per cert, feu una volta pel sector i repasseu la prèvia del Barça-Real Madrid de demà. Potser us ajuda a entendre una mica millor el contingut d'aquesta tribuna.
Els pressupostos
Socials i pensant en l'adéu. Una mica de generositat per part de tots els actors. Queda poc, però el que ha de venir serà dur. Som-hi junts! Amb decisió i valentia. Tenim pressa.