Tan­dil és una ciu­tat al cen­tre de la província de Bue­nos Aires. El topònim prové de la des­a­pa­re­guda llen­gua dels het o pam­pes i sig­ni­fica “el més alt”. Altres han estu­diat voca­bles maput­xes i arau­cans i donen a Tan­dil un altre sig­ni­fi­cat: “pedra que batega”. El ten­nista Juan Martín del Potro és de Tan­dil i diu­menge pas­sat va tor­nar al lloc més alt. La Davis que tant se li havia negat a l'Argen­tina (qua­tre der­ro­tes en qua­tre finals) va arri­bar amb èpica i amb un juga­dor fort com una pedra i que va bate­gar com mai per con­ver­tir-se en un mite de la història espor­tiva del seu país. Del Potro va començar l'any en el lloc 1.045 del rànquing mun­dial i l'ha aca­bat en el 38. Després de tres ope­ra­ci­ons de canell i quan gai­rebé tot­hom pro­nos­ti­cava que no tor­na­ria a for­mar part de l'elit més selecte, Delpo ha tor­nat. I ho ha fet amb la seva sin­gu­la­ri­tat. Sense entre­na­dor durant un últim any en què ha gua­nyat Nadal, Djoko­vic, Mur­ray, Waw­rinka i Cilic diu­menge pas­sat per remun­tar 2 sets a 0 en el quart punt de la final de la Davis i guiar una gene­ració de ten­nis­tes excep­ci­o­nals cap a un títol que s'havia con­ver­tit en un mal­son. Del Potro és peó i geni, ima­gina amb rapi­desa, s'apas­si­ona i lidera des de la humi­li­tat. I quan juga en nom de l'Argen­tina té la capa­ci­tat de trans­cen­dir. Ho va demos­trar a Rio amb una meda­lla de plata després de par­tits memo­ra­bles con­tra Novak Djoko­vic i Rafael Nadal, i en la copa Davis, en què des de la der­rota en la final del 2011 con­tra David Fer­rer ha enca­de­nat sis victòries amb Mur­ray en les semi­fi­nals con­tra la Gran Bre­ta­nya i l'heroica con­tra Cilic de diu­menge. A l'Argen­tina ja l'han bate­jat com “Juan Martín del Pue­blo” i en una enquesta del diari Olé ja figura com el ten­nista més esti­mat de la història del país al davant del gran Gui­llermo Vilas. La Torre de Tan­dil té talent, és indub­ta­ble. Però per­so­ni­fica la fusió per­fecta de la con­sistència i la for­ta­lesa men­tal, de la fre­dor i la con­cen­tració en una pista amb la rauxa i l'apas­si­o­na­ment. És la pedra que batega.